Marcats per la mili
"El poble de Catalunya (...) voldria que la joventut fos alliberada de l'esclavatge del servei militar". Així s'expressava la voluntat catalana respecte a la mili a l'Estatut de Núria l'any 1931, un sentiment que va perdurar i evolucionar socialment fins a la publicació de la llei de la suspensió –i no pas abolició– del servei militar obligatori, el maig del 1999. Ara fa deu anys.
Tot i que la majoria de moviments contra el servei militar eren clarament antimilitaristes, un gruix de joves es negava a fer la mili per la qüestió nacional, ja que havien de servir un exèrcit "espanyol". Sobretot a Catalunya, el territori amb més percentatge d'objectors, hi havia una lluita social molt activa que després es va traslladar al debat polític. Fins al punt que la llei que establia la fi de la mili es va signar arran d'una llarga i dura negociació entre CiU i PP.
10 anys de la llei
La llei va fixar que tots els joves nascuts l'any 83 ja no serien cridats a files i, per tant, ja no haurien de fer la mili, ni la prestació social substitutòria (PSS). Els joves consideraven la mili com la pèrdua d'un any de vida, a més de ser una herència del passat sense sentit i una dificultat més en la incorporació al món del treball. Deu anys després, la mili només suposa un reguitzell d'anècdotes per explicar als bars i a les reunions familiars, simplement perquè el cervell humà tendeix a oblidar els mals moments
Els joves d'aleshores rebutjaven la militarització pels valors de la jerarquia i l'autoritat. A la mili, n'hi havia que ho passaven tan malament que decidien treure's la vida. Segons les estadístiques oficials, entre l'any 1984 i 1987, a l'Estat 742 nois van morir per causes "accidentals", tal com ho argumentaven, i 126 es van suïcidar. Eren temps d'arrestos, bromur, pallisses i olor d'humanitat constant. Fins i tot, diverses organitzacions estudiaven si es complien els drets humans. "Per a moltes persones, la mili va ser el pitjor de la seva vida", explica el professor i periodista Xavier Rius Sant, expert en objecció militar.
La mili, en crisi
Durant els anys 90, una conjuntura social va fer que el model del servei militar entrés en una profunda crisi i que cada any fos més difícil de mantenir. La primera causa va ser la progressiva tecnificació de la defensa, que feia perdre sentit al soldat de lleva. Els exèrcits europeus tendien a la professionalització, que implicava més formació per als seus membres i pressupostos més alts, en sintonia amb la nova realitat de l'OTAN i l'ONU.
En segon lloc, l'imparable augment del nombre d'objectors de consciència i de places de la PSS. Des dels inicis de la PSS, als anys setanta, a tot l'Estat es van declarar més d'un milió d'objectors, les xifres més elevades d'Europa.
Alguns partits polítics com CiU i IC-EV i desenes d'associacions com el Moviment d'Objecció de Consciencia (MOC) i Mili KK, estenien el missatge de l'objecció per informar els joves. A més, amb la llei reguladora de l'objecció de consciència de l'any 1984, la Generalitat de Catalunya va aconseguir participar en l'oferta de places per a la PSS a través dels seus centres i entitats socials, cosa que facilitava enormement l'objecció als joves. "El moviment anava quallant, creixia i es popularitzava", segons explica el diputat Carles Campuzano. "Quan fèiem conferències amb les Joventuts de Convergència venien sobretot mares, àvies i germanes", recorda.
Els insubmisos
En tercer lloc, el paper dels insubmisos, entre els quals hi havia els Testimonis de Jehovà. En total, des dels anys setanta uns 60.000 joves de tot l'Estat es van declarar insubmisos i la majoria van acabar a la presó per les seves conviccions: i sense haver atemptat contra les persones o la propietat, que són les raons per les quals la societat entén que s'empresoni algú. Les condemnes oscil·laven entre els sis i els divuit mesos, si no es tenien antecedents. Pepe Beúnza, un dels primers insubmisos de l'Estat, explica: "Els militars estaven molt preocupats perquè temien que arribés un dia que ningú anés a la mili. Havia caigut el patriotisme barat".
Finalment, l'any 2002, en aplicació de la llei 7/1999 de la qual ara es compliran deu anys, va acabar el servei militar obligatori i la prestació social substitutòria. Els últims objectors de consciència que complien la PSS van acabar les seves tasques el 31 de desembre del 2001, mentre que des del 13 de desembre ja no quedava cap soldat de lleva en actiu a Catalunya.
Segons Beúnza, ara que fa deu anys de la suspensió del servei militar obligatori, "cal recordar la lluita perquè demostra que les societats poden canviar i perquè s'han de conservar les conquestes socials, que mai són per sempre".
La mili es va acabar, però va deixar generacions i generacions marcades: per haver-la fet i patit o per haver-hi lluitat en contra.
Si formeu part d'aquestes generacions i ens voleu explicar per què us va marcar la mili –per a bé o per a mal, per haver-la fet o perquè no la vau fer, perquè vau lluitar per abolir-la o perquè vau escapolir-vos amb una malaltia fingida–, escriviu-nos un correu electrònic a l'adreça [email protected].
