L'apagada preolímpica

Hi ha qui considera el 17 d’octubre de 1986, dia que Barcelona va ser designada seu dels Jocs Olímpics del 1992, com l’any zero d’aquest país. Es basa aquest plantejament en l’inqüestionable progrés experimentat per Catalunya, en tots els àmbits, arran del motor transformador que va ser l’esdeveniment esportiu. De cop i volta, però, la nevada de dilluns sembla haver esborrat un quart de segle de suposats avenços tecnològics retornant el país a una situació de precarietat energètica que molts creien ja superada.

És així com aquesta setmana, molts municipis de Catalunya han reviscut la situació que es va patir els últims dies de gener i primers de febrer del 1986, quan una tempesta idèntica a la de dilluns passat va fer caure l’una rere l’altre desenes de torres elèctriques i va deixar a les fosques una bona part de les comarques gironines, el Maresme, el Bages, part del Barcelonès, l’Anoia i Osona. Aquesta última comarca va ser la més perjudicada per aquella apagada preolímpica. Mostra d’això és la visita que sis dies després de la primera incidència hi va fer l’aleshores conseller de Governació, Macià Alavedra, per anunciar que la normalitat encara trigaria 48 hores a arribar. La comarca va presentar un balanç de pèrdues de quasi 5.000 milions de les extingides pessetes (30 milions d’euros).

Pere Sagarra, director general d’Energia aleshores, sosté que les condicions meteorològiques que van provocar la caiguda de torres el 1986 van ser les mateixes que les d’ara. Primer una neu molt humida que es va arrapar als cables elèctrics, després un descens espectacular de les temperatures que va glaçar la neu incrementant l’excés de pes sobre els cables i, finalment, un vent fortíssim que va doblegar les estructures metàl·liques com si es tractés de filferro.

Jacint Codina, històric alcalde de Vic, coincideix amb Segarra en el fet que les condicions meteorològiques d’aquell gener del 1986 van ser francament excepcionals i molt similars a les d’ara. Amb tot, Codina creu que “aleshores encara va nevar més”. Vic, com la majoria de nuclis grans, va ser encara dels menys perjudicats i al cap de tres dies van recuperar el servei elèctric. Menys sort va tenir Torelló –al nord de la comarca–, que va passar quinze dies a les fosques, així com una infinitat de nuclis aïllats i masies disseminades que van sobreviure cremant llenya a la llar per escalfar-se i poder menjar calent. Fent memòria d’aleshores, Codina no recorda que cap de les quatre companyies que treballaven a Catalunya –Fecsa, Enher, Hec i Segre– paguessin indemnitzacions als afectats per l’apagada, Les elèctriques va avaluar en més de 2.000 milions de pessetes (12 milions d’euros) les pèrdues.

La dada optimista la va posar un lector de l’AVUI de Puigcerdà, Francesc Riverola, que va escriure una carta al diari recollint les informacions que la premsa francesa feia de la incidència de la nevada a l’altre costat de la frontera. Midi Libre deia el 4 de febrer: “Encara 42.000 llars sense electricitat”. I Riverola afegia: “De vegades sembla que aquestes coses només ens passen a nosaltres i que tot és culpa de la mala gestió”. El gran misteri és que passessin i tornin a passar ara, com si l’home estigués condemnat a ensopegar dos cops amb la mateixa nevada.