L'eròtica del cartipàs
Aquesta setmana la consellera Geli i l'alcalde Hereu van firmar un acord de col·laboració en l'àmbit de les emergències sanitàries per tal de millorar-ne la coordinació. Així, des d'ara, el sistema d'emergències mèdiques (SEM) s'inclou en el sistema de seguretat pública de Barcelona. Això implica que podran treballar junts la Guàrdia Urbana, els Mossos i els Bombers a la sala conjunta de coordinació d'emergències. Les ambulàncies ens cauen simpàtiques i la gent que les porta encara més. Per tant, que es coordinin ho trobem positiu, és clar (un error, aquí, pot costar la vida d'una persona). Ni que sigui per evitar la vergonya contínua que hem de viure a causa de la no existència de coordinacions d'aquesta mena en àmbits concurrents però dependents d'administracions diferents.
Però la pregunta de fons, la que ens fa caure en la perplexitat davant la notícia de l'acord entre l'Ajuntament i la Generalitat per coordinar les urgències sanitàries, és: per què han trigat tant? Un, en la seva innocència, pot entendre que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil es neguin a compartir informació amb els Mossos perquè així els mantenen reduïts a una policia de segona. Però les ambulàncies també? Sincerament, és d'aquelles qüestions que un dóna per fetes: troba obvi que les emergències sanitàries hagin d'estar coordinades. Doncs no. Fins ara. I a més ha calgut tota la parafernàlia i la pompositat de la signatura d'un conveni. Com els arriba a agradar signar convenis i acords! No els sembla que per a això amb una trobada d'òrgans administratius inferiors ja n'hi hauria hagut prou?
És el mateix que ha passat amb la difusió de les televisions de Catalunya i Aragó en els mutus territoris limítrofs. Consellers de Cultura, conseller de Presidència i tota la cort celestial política catalanoaragonesa per acordar que signaran properament un conveni de reciprocitat televisiva. Fins ara, tothom pensava que les emissions eren lliures com els ocellets, sobretot si es tractava de les zones frontereres. La tele salta alegrament les fronteres. Una cimera plena de signatures i cartipassos per dir-me que TV3 es veurà a Saragossa i la televisió d'Aragó a Barcelona encara tindria un cert sentit. Però muntar tota la bellugadissa protocol·lària per signar l'acord d'una cosa que ja passa ara mateix (que veuen la tele catalana a Fraga i l'aragonesa a Lleida) i que, amb conveni o sense, continuarà passant, hauria de ser, si més no, innecessària. Alguna cosa deuen tenir, aquests cartipassos, que són tan atractius.
Poden intentar-ho: proposin a la seva parella signar un conveni de reciprocitat amorosa. Ja ens ho explicaran. Això sí, ho filmen i ho pengen a YouTube. Si no és així, avui en dia no existeixes.
