Senders amb més senyals del compte i propietaris que tanquen el camí
L'increment de l'afició a l'excursionisme i la creació d'itineraris han provocat la proliferació de marques i indicadors sovint innecessaris
Els senyals oficials als camins de muntanya són tres: les marques vermelles i blanques dels grans recorreguts (els GR), les grogues i blanques dels petits recorreguts (PR) i les verdes i blanques dels senders locals (SL). La Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) es cuida d'homologar-los i atorgar el seu manteniment a unes entitats concretes. Els excursionistes de tota la vida amb això i un bon mapa sempre n'han tingut prou. Però des que la pràctica d'aquest esport s'ha popularitzat i d'anar a caminar a la muntanya se'n diu fer senderisme han anat proliferant altres senyals. Així, en determinats trams coexisteixen les marques clàssiques amb els rètols d'uns itineraris o xarxes (El Camí i Itinerànnia, per exemple), les que posa una entitat pública (un parc natural, posem per cas), les de rutes de BTT, etc. A més, hi ha colles de caçadors que també hi posen les seves marques.
Sense coordinació
“Els ajuntaments i consells comarcals, moltes vegades sense consultar les entitats excursionistes, endeguen projectes de senyalització pel seu propi compte. Fan la despesa, la promoció i la foto als diaris però, en general, no se'n recorden mai més i no en fan el manteniment que toca”, es queixa Quim Oliver, Xari, del Centre Excursionista de Banyoles (CEB), segons el qual la senyalització dels camins és molt confusa perquè no està ni unificada ni coordinada.
Del mateix parer és el president del Centre Excursionista d'Olot (CEO), Jaume Roqué. “Amb els tres models de marques oficials n'hi hauria més que suficient”, afirma, i explica l'anècdota que en algun punt han trobat “set o vuit tipus de marques diferents”. Un bon model –considera Roqué– és l'europeu, en què les marques prioritàries són les dels GR i quan un altre itinerari hi coincideix en aquell tram només es deixen les del GR. La necessitat d'unificar i coordinar l'admeten fins i tot les entitats que fomenten la diversitat de senyals. Joan Espona, president del Consell Comarcal de la Garrotxa (impulsor d'Itinerànnia), ho considera “l'assignatura pendent” dels pròxims anys i un “repte a superar” en el pròxim mandat.
La propietat privada
Les ensopegades amb particulars que tanquen camins és un altre problema, tot i que es produeix només de manera puntual. Arran d'algun cas, l'Ajuntament de Montagut i Oix ha hagut de fer un inventari d'algunes zones. Per Xavier Collboni, del Grup de Muntanya de la Vall de Camprodon (entitat que es cuida del manteniment d'un tram del GR-11), aquest és el principal maldecap amb què es troben, juntament amb la feina que suposa estassar camins, més que l'excés de senyals. Tant Collboni com Roqué i l'Ajuntament de Montagut remarquen que la gent del territori no sol tancar camins. Els que tenen més tendència a fer-ho –apunten– són els forans que acaben de comprar una propietat.
