Truites a la matinada

Tinc la sensació que la prohibició de la venda de begudes alcohòliques als menors a les barraques de Fires és un fracàs, tot i estar convençut que les entitats han complert el pactat, amb inevitables excepcions. Només calia fer un vol divendres, dissabte o diumenge a la nit pels carrers del centre de Girona per veure que la majoria de joves portaven el beure a les motxilles o camuflat en bosses de plàstic. Comprat a la botiga o de casa estant, aquesta és la qüestió.

No puc dir res contra la croada antialcohòlica, perquè en filosofia hi estem d'acord, malgrat que emborratxar-se una vegada per saber els estralls que pot causar l'alcohol en un mateix és una bona recepta. En moments d'eufòria perdem la timidesa i, amb alcohol, la vergonya.

Aquests dies sembla que la festa comenci i acabi a la Copa. Com a alternativa els proposo una ruta nostàlgica pels bars de nit (o no) que fa tres dècades van marcar les nits gironines. Molts han desaparegut, alguns s'han transformat i altres s'han adaptat als nous temps, com ara L'Arc o Le Bistrot. Parlem d'uns anys en què les nits de dilluns a dijous Girona era un autèntic desert. La ruta es podia començar a can Panella, avui ca l'Ivan, al costat de la Casa de Cultura. Tancaven aviat, però sempre hi podies fer una tapa o un cigaló, al costat de Mr. Knigth, un agradable i pacient professor d'anglès, o observar la tertúlia dels historiadors Clara, Cornellà, Portella... Seguíem cap al Bar Plaça, avui llibreria del Bisbat, lloc de trobada les nits de Municipal. D'aquí sortien els itineraris. El més proper cap a la popular Trumfa d'en Mingo. Al carrer Mercaders, hi havia Can Vicente, on tothom enganxava coses al sostre. Als Quatre Cantons, Los Claveles, on feien una bona truita de patates, i L'Angelot i La Taverna del Vi. Es podia seguir per Ballesteries i anar de La Terra a La Lluna. Una opció potent era pujar la Força, a la taverna d'en Pedro, on feien les millors tapes vespertines (les diürnes, a can Boira d'abans), o una parada a Isaac el Cec, en temps d'en Tarrés. Si la nit es presentava salvatge: can Julián (o cal Coix), amb els seus immillorables musclos tigres i l'horrorós vi a granel.

Avui, al carrer Ciutadans ens hauríem de parar a El Cafè i, sobretot, a El Cercle, més per a noctàmbuls. L'altre camí menava al carrer Nou del Teatre, que Sopa de Cabra va popularitzar amb El carrer dels torrats. Parada al petit Salsitxa, que havien regentat en Lluís i la Mariona, i també en Pua, avui jardiner municipal, o a Los Padules, un altre supervivent, davant de La Penyora. I el Freacks, al costat del Modern, un pub amb decoració déco, del qual recordo una cèlebre nit fent de cor al cantant Jorge Céspedes. Seguíem cap a Le Bistrot, dels incombustibles germans Vidal, en temps que encara venien absenta, o visitàvem al sempre singular Lluís de L'Arc. Si era l'estiu, imprescindible pujar fins a l'Enderrock, d'en Max Varés, un dels bars més encantadors de Girona.

D'efímera existència, el Pub Groc, a la pujada del Rei Martí. I al carrer Sacsimort, el Cau del Llop de l'Albert, el rei de les truites. A la plaça de la Independència, el Cucut, i el Revuelta, un lloc per anar a curar les ressaques de bon matí, si no havies passat pel Núria. A la matinada, el millor eren les truites a la francesa que feia el sant baró d'en Tranquilino (en desconec l'epítet real), un home i una finestra de bar sense nom que obria de matinada en un carrer a la zona de l'Hipercor.