Cork

He vist més peixos d'or flotant sobre algunes torres i campanars de la regió, però cap de tan ben posat com el de Cork, sobre el campanar de Santa Anna, a Shandon, un barri amb carrerons de casetes baixes i juntes, teulades fosques que enllosen un turonet al nord de la ciutat, el punt de fuga del canal nord del riu Lee cap on acabes sempre per girar la mirada. És la part més fotogènica de Cork. El campanar de Santa Anna té quatre rellotges, un a cada paret, i per això n'hi diuen el Mentider de Quatre Cares: ha d'arribar el dia que els quatre rellotges marquin exactament la mateixa hora.

Sobre el campanar, doncs, el penell del peix daurat, un salmó suspès al cel que neda sobre la ciutat submergida, entre núvols de pluja o entre boira. Cork no significa «suro», ve del nom irlandès Corcaigh, que vol dir «lloc pantanós.» I si per un moment s'encén el sol, de la manera relativa que per nosaltres s'encén aquí a Cork, es pot confondre el peix amb un sol de xapa i tenir la impressió que el sol irlandès és un sol a sota aigua, un sol que amb tanta pluja ha mutat genèticament.

Als forasters, Cork ens recorda Dublín, un Dublín en petit, amb el canal nord del Lee fent de riu Liffey i el pont i el carrer de Saint Patrick fent el paper de pont i carrer O'Connell dublinesos... Proveu de dir-ho a algú de Cork. «De cap manera!», contesten. «És ben bé al contrari. Dublín és el Cork del nord. Cork és més genuí, més tranquil, més...!» L'orgull local s'identifica amb la rebel·lia, aquí es va lluitar com enlloc per la independència irlandesa.

Cork és la Venècia d'Irlanda –què dic, Venècia és la Cork italiana–. L'orgull, el peix d'or. Venècia pels vint-i-quatre ponts que travessen els dos canals del Lee. El riu es bifurca abans d'arribar a Cork, abraça el nucli antic i en fa una illa entre dos grans canals d'aigua compacta i marró, sovint fins a la cella dels ponts. Immediatament passada la ciutat, els dos canals tornen a ajuntar-se en un sol braç, i allà comença el segon port natural més gran del món. El centre de Cork sembla efectivament aïllat entre l'aigua del temps, és la ciutat del XIX, amb els magatzems de maó vermell, els noms dels negocis pintats a les parets i la planta baixa folrada de fusta, pintada amb els colors d'un pub o una botiga. Les cases baixes de Cork fan l'efecte d'un paisatge assentat, el pòsit del temps de la burgesia mercantil de la mantega i les destil·leries. Continuant cap al nord, passat el barri de Shandon, el Lee perd la barana. Més amunt comencen els parcs, els colleges, el club de criquet, el campus fabulós de la universitat, els parcs amb aquest verd que només ha sabut capturar un pintor, que jo sàpiga, Jack Butler Yeats, el germà del poeta.

Entre turonets inflamats de verd, Cork, en una illa, és l'anunci del paisatge que vindrà després, anant cap a Cobh, cap a mar, l'estuari, el trencaclosques d'illes, illetes i ports naturals. El peix d'or salta a fora l'aigua, sobre el North Side, la part pobra de Cork, sobre el South Side, la part rica, sobre els ponts amb algun captaire borratxo, ara que ha mort el miratge del tigre celta i l'economia irlandesa veu a venir un futur tan negre com la nostra, el peix saltant illes i ports, reflectit o submergit al riu, no se sap, o quiet al cel, l'ornament d'or que corona la diadema, al capdamunt del barri de Shandon.