Records compartits

UN LLEGAT PER A LES GENERACIONS FUTURES. A l'Arxiu de l'Experiència s'hi acumulen més de 6.700 testimonis de ciutadans d'arreu de l'Estat. Molts adults no se sorprendran, perquè ja hi estan familiaritzats, però esdevindran una bona tradició oral per als que no han nascut.

Se'n parla poc, de la intrahistòria, les vivències quotidianes d'una comunitat sovint arraconades al darrere de la historiografia que emana de documents escrits i les discussions al voltant del poder –avui, fonamentalment polític i econòmic i, en el passat, militar i religiós–. Les dures experiències socials de la postguerra, per exemple, s'han transmès oralment de pares a fills. I aquest és el mecanisme escollit per recollir, en petits vídeos emmagatzemats a internet, els testimonis de centenars de majors de 55 anys de diverses procedències.

Es tracta d'un projecte anomenat Arxiu de l'Experiència i impulsat pel Ministeri d'Indústria. A la nostra comarca s'han reunit testimonis de diversos municipis, i la majoria es van enregistrar al complex de gent gran Sant Oleguer de Sabadell. Maria Lorente, de 75 anys, hi recorda el gran creixement de la ciutat, les dificultats per tirar endavant en una família de vuit germans o el fet que, en la postguerra, li calgués treballar tota una setmana per poder comprar un pa de quilo. Era l'alternativa al pa negre de la cartilla de racionament, tot i que la seva mare feia quilòmetres amb un parell d'espardenyes per comprar oli i farina d'estraperlo. Fora dels vídeos, com a fet positiu, la Maria explica que «abans no faltava feina», tot i que els sous eren tan baixos que «per cinc pessetes canviaves d'empresa; un duro era un duro». Per tot plegat, creu que l'arxiu de vivències serà una bona eina per comparar com es vivia en el passat.

Un altre dels testimonis, Josep Arderius, rememora la fundació de l'Obra Social Benèfica de Castellar del Vallès, l'any 1928, i la construcció de l'edifici assistencial de la institució, on una comunitat de monges cuidava els malalts i les criatures de les dones que treballaven a les fàbriques de fils i teixits. La vida a les indústries tèxtils vallesanes va ser el nexe comú de la major part de la generació. Maria Cruells, filla de Sentmenat, narra en un altre vídeo que va començar a treballar als 13 anys, i que les hores extres de nit es pagaven a dues pessetes. Les cases eren fredes, les rajoles s'havien de fregar de genolls a terra i no hi havia gaires més alternatives de lleure que llogar un tocadiscos i organitzar balls domèstics.

Entre els ciutadans que han participat en els enregistraments, n'hi ha un de més escèptic. Víctor Barahona, un sabadellenc d'adopció nascut a Madrid fa 80 anys bromeja sobre les «batalletes» virtuals que ja pot consultar per internet. En va aprendre fa poc, i amb el seu ordinador ha agafat pràctica i ara hi passa moltes estones. Va provar diversos oficis, al ram tèxtil o com a tipògraf en una impremta, però també va fer de locutor a l'antiga Ràdio Sabadell EAJ-20, on havien de tancar tots els noticiaris proclamant «¡Viva Franco! ¡Arriba España!». En aquest cas, els temps també han anat evolucionant.

Però els records abasten més enllà de la dictadura, Mariana Herrero, antiga veïna de Terrassa, fa memòria per explicar el primer cop que va poder votar en democràcia, al col·legi França, amb molta il·lusió i amb por de contestar a una enquesta d'intenció de vot. A mesura que es van succeir els comicis, però, confessa que «la il·lusió es va anar perdent».