L'altra final

L'any 2002, mentre a Yokohama es disputava la final del mundial de futbol entre Alemanya i el Brasil, a Bhutan l'equip d'aquest país també jugava un partit contra la selecció de Montserrat, territori britànic situat al Carib. Els dos millors equips del món, al Japó, despertant l'expectació de tot el planeta, i les dues seleccions que ocupaven les darreres places de la classificació de la FIFA, oferint una discreta i entendridora alternativa en un regne penjat de l'Himàlaia.

L'altra final (The other final) és el documental holandès que va seguir aquest episodi que els mateixos documentalistes havien propiciat després que la selecció del seu país no es classifiqués per a la copa del món. La cinta és, certament, un homenatge al futbol, a la força i a l'enorme popularitat d'un esport que s'ha convertit en una passió global, però, per damunt de tot, el que deixa a la retina i a la memòria és la manera com –malgrat algunes transcendències inicials– el matx acaba revestint-se d'un aire festiu, fraternal, segons com ingenu, però per als jugadors i seguidors extraordinàriament il·lusionador. Acompanyant-los en la preparació, en les festes de benvinguda, en la benevolència del públic i del comentarista, que durant el partit consolen el porter caribeny que encaixa quatre gols, i en les celebracions finals, tenyides per aquella mansuetud i dolçor budistes que tant complauen els occidentals insatisfets, seguint-los en aquesta experiència insòlita, assistim a un documental memorable. I si ho esmento tal dia com avui és, simplement, per suggerir-ho com una alternativa sedant i tèbia a les excitacions d'aquest vespre.

Bhutan és una monarquia arcaica i deficientment democràtica, com la nostra, on diuen que el desenvolupament del país no es mesura pel PIB sinó per la felicitat nacional bruta, i aquesta deu ser una de les raons per les quals ens resulta molt més simpàtica. Però ja ho veuen, ni la serralada més alta del món, ni la prestigiosa saviesa oriental t'alliberen de les passions d'aquest esport que algú va dir que era d'ànimes petites. I també van dir que era com un déu per la devoció que li professen els creients i la desconfiança que suscita en els intel·lectuals.

Malgrat els recels, però, el futbol s'ha acabat imposant per golejada i en tots els terrenys. Avui, des de mirades elevades se li atorga volada poètica i se'l sotmet a sofisticades lectures filosòfiques, i des de ran de terra segueix estimulant l'exercici de les baixes passions i l'avidesa dels polítics més mesquins. Però amb tota la seva perfecta dimensió esfèrica d'alegries i decepcions, d'orgull i humiliació, d'èpiques i de metàfores guerreres, de la vella fascinació de les grans cerimònies col·lectives o de la necessitat de formar part d'alguna cosa que transcendeix la pròpia individualitat, probablement es pot justificar amb alguna senzilla teoria relacionada amb la nostàlgia de la infància.

És obvi que un Barça-Madrid és molt més que un partit de futbol. Però el seu pes no es deu únicament a la sublimació dels vells greuges, ni a les inquietuds identitàries d'aquest país del qual el món blaugrana sembla que és un dels eixos, ni al fet que tots dos són molt més que un club de futbol. Hi deu haver alguna cosa encara més profunda. Si no fos així no s'entendria per què al Marroc, en dies com avui, l'expectació i la vehemència poden ser fins i tot superiors a les nostres. Ni tampoc per què gent que sembla que estan a punt de levitar salten d'alegria per haver marcat un gol a un porter malalt d'altura.