Saviano o contra la decadència

Són molts els qui havent tornat de Nàpols opten per definir-la com una ciutat decadent. En la immensa majoria dels casos no hi ha cap pretensió de menysprear-la endossant-li l'adjectiu, una mica encarcarat per al meu gust, sinó més aviat tot el contrari. Inevitablement, al turista ociós, insadollable consumidor de tòpics, el torben les bugades de roba esteses de banda a banda del carrer, les botiguetes fosques com una gola o les façanes clivellades dels palaus agonitzants, com si a Barcelona no en tinguérem també, i a manta, d'aquesta mena d'anacronismes difícils de separar dels escenaris adscrits a la misèria, molt allunyats de la pulcritud estètica que ens ofereixen les civilitzades ciutats del nord d'Europa. Tant se val. Amb tots els ets i els uts que vulguem, Nàpols compta, com cap altra ciutat d'arreu del món, amb milions d'enamorats. No és el meu cas. La meva fou una estada molt curta i notablement afectada per la calor brusent de l'agost i pel cansament. Recordo una ciutat de potes enlaire. Amb un trànsit embogit, del tot immune a qualsevol arbitratge circulatori, on els mateixos guàrdies urbans se saltaven alegrement els semàfors en vermell.

La Piazza Garibaldi, pòrtic del principal nus ferroviari de la ciutat, estava d'obres, sumida en un incendi de pols, tota cosida per desenes de tanques de metall que conformaven un laberint serpentejant, amb totes les seves entrades i sortides franquejades per centenars de venedors ambulants de mercaderies impossibles: un sabata soltera amb la sola foradada, un tros del marc d'un mirall, un barret, secreters de llautó rovellat, el cap d'una nina rapada, un rellotge inservible de corda com els d'abans... Nàpols sencera semblava que d'un moment a l'altre anés a caure a terra, com el gegantesc decorat d'una pel·lícula, fent un eixordador terrabastall. Voreres, carrers escrostonats i bruts, edificis esbucats...

A la Via del Duomo, a l'aparador d'una petita botiga on es podia adquirir des d'una bossa de patates a una pilota de platja, vaig descobrir una curiosa exposició de DVD, estèticament disposats sobre una gastat drap de vellut vermell. Pel·lícules de Bruce Lee, algun envellit títol pornogràfic i Il Padrino de Francis Ford Coppola. Marlon Brando, Don Corleone, semblava mirar-te des de la profunditat abissal de l'aparador amb aire tan desganat com desafiant. De cop vaig pensar en la colla d'adolescents ociosos que a penes uns minuts abans jugaven als graons de la catedral a emprenyar els turistes, a molts escassos metres d'aquell elegant capo d'ulls grossos i immòbils.

Unes setmanes després, no gaire lluny d'aquell mateix escenari, les televisions de tot el món retransmetien l'assassinat a mans de la Camorra d'un conegut delinqüent, Mariano Bacio Terracino. Un sicari executava fredament Bacio amb dos trets al clatell mentre estava fumant tranquil·lament a la porta d'un bar recolzat sobre una màquina expenedora de joguines. L'assassinat havia tingut lloc a la primavera. Roberto Saviano, l'autor de Gomorra, qualificà les imatges de tràgiques, corprès, tant per la serenitat del botxí com per la indiferència dels testimonis, vianants distrets, indiferents i resignats en l'infern. També el de la màfia és un tòpic, menys amable, és clar, que el de les bugades aèries però que, malauradament, i malgrat la seva lletjor, té una gran capacitat de seducció sobretot entre els joves d'una societat a la deriva. Vull dir d'aquells joves que vaig veure a la porta de la catedral o dels de Saviano, els de Parco Verde, als voltants de la ciutat, sempre buscats delerosament com a tropa d'infanteria de xoc pels clans de la Camorra.

Molts napolitans, com ara Saviano, deuen estar fastiguejats dels tòpics, d'aquesta decadència que només pot fer gràcia, i encara no, si es veu des de lluny, assegut al sofà de casa, com si ens miréssim l'embolcall d'una alliçonadora faula de bons i dolents. Sens dubte és prou evident què escolliria la majoria dels napolitans si els demanàvem amb què es quedaven: si amb l'herència dels tòpics que els acompanyen o bé amb un futur desinfectat, això és, lliure de polítics corruptes, abocadors enverinats, pistolers a sou, traficants, amb un paisatge de carrers nets, habitatges dignes, comerços polits i pròspers i edificis esplendorosos. Ara com ara, però, no sembla possible invertir la situació. Sembla que Don Corleone encara pesa molt en els somnis boirosos de la jovenalla de les barriades napolitanes, un pes que asfixia lentament i dolça com els anells d'una anaconda.

Fa uns anys un octogenari notari napolità, testimoni en un reportatge publicat per un important diari, es dolia resignat de la impossibilitat que Nàpols pogués deslliurar-se del llast de la misèria moral i econòmica sota la que viu, de la impossibilitat de reconstruir-se sobre una nova moral. Curiosament, les esperances d'aquest venerable ciutadà en una regeneració social no requeien sobre cap exèrcit de carrabiners invictes ni en l'arribada d'un triomfant messies polític, sinó en els centenars de mestres d'escola, bibliotecaris i altres espècies amants de la saviesa i, per tant, de l'home, que entenc que la redimeixen dia a dia en una lluita llarga, lenta i silenciosa, invisible.

També un bon napolità, com Saviano, sembla compartir aquest mateix anhel. Per al periodista en terra de la Camorra, saber, entendre, esdevé una necessitat. “L'única possible”, diu a Gomorra, “per considerar-se encara homes dignes de respirar”.