La guia roja Michelin, una franquícia

Fa anys, Michelin havia estat la guia de referència. Se'n fiava tothom. Avui és una franquícia que fa un llistat de molts establiments on es pot arribar a menjar bé a preus raonables, amb incrustacions de restaurants d'anomenada, puntuats amb una, dues o tres estrelles. Té guies a Tòquio, Las Vegas, Hong Kong & Macau, Nova York, Chicago, San Francisco, França, Alemanya, Holanda, Itàlia, Espanya & Portugal, Suïssa, Gran Bretanya & Irlanda... És important? I és clar que ho és, tant com els Oscar de Hollywood. Als fabricants de pneumàtics els ha sortit un gra a Anglaterra: la revista Restaurant Magazine i la seva llista The World's 50 Best Restaurants, que, de fet, són un centenar. Aquesta classificació és més competitiva i, segurament, més perversa, però premia la innovació, el cuiner que marca tendència i arrisca. Les pujades i baixades a la classificació, l'entrada o sortida de la llista són injustes. Tanmateix, avui, al món de la restauració i de l'alta cuina, li interessa més la guia de Londres. Les grans cases de menjars omplen més dies de viatgers d'arreu del món que segueixen la llista, que no pas de Michelins locals. A més, si per Michelin el més important és el menjar, per què hi falten tants restaurants catalans?