A Tortellà hi tornen a fer safareig

Fins a la dècada del 1960, a Tortellà, com molts de pobles, el gran fòrum femení era el safareig públic. Equivalent al que per als homes era l'ambient del cafè, la tasca feixuga de fer la bugada permetia a les dones posar-se al dia dels esdeveniments locals. “Fer safareig” ve d'aquí, és clar. Diuen els més veterans que si se sentia el teu nom en una d'aquelles sessions ja havies begut oli. Per tant, aquells contenidors d'aigua senzills no eren pas una mera eina sinó que jugaven un paper social de primer ordre. A Tortellà, a diferència de molts indrets, han pogut conservar el gran safareig de les Fonts, en part gràcies al fet que encara avui algú el fa servir si ha de rentar peces grosses, segons assegura l'alcalde, Joaquim Pagès, tot mostrant, orgullós, el gran recipient. Construït fa 124 anys, actualment estava força deteriorat, i per això l'Ajuntament l'ha restaurat, a més de l'entorn, en què trobem tres fonts i un abeurador tant o més antics que el safareig.

El malaguanyat historiador local Robert Bayer explica al llibre Tortellà, editat per l'Ajuntament al 1991, que abans que el safareig existís, les dones de del poble anaven a fer la bugada al Torrent i al Juiàs (dues rieres que travessen el poble) i, si convenia, caminaven carregades fins a les gorgues del Llierca o el Fluvià, uns quants quilòmetres enllà. Segurament a causa de la demanda que les famílies devien fer en aquest sentit, al 1886 l'Ajuntament va comprar una finca de 97 m² a la zona anomenada de les Fonts, a Maria Cots i Joan Toneu. El municipi va haver de pagar 106 pessetes. L'obra es va encarregar al paleta Manel Torrens, que va presentar una factura de 38,5 pessetes. Al cap de poques setmanes, a Tortellà disposaven d'un rentador de 14,6 metres de llargada, 3,35 metres d'amplada i aproximadament un metre de profunditat, dividit entre un cos molt gran de forma rectangular i dos de més petits, de forma quadrada, ubicats als extrems. El fet de disposar de tres recipients permetia que no es barregés l'aigua de l'ensabonada de l'aigua de l'esbandida. Adossat a la paret que separava el recinte d'uns horts d'una finca veïna, hi van fer un pedrís per asseure-s'hi, que devia servir tant per esperar el torn de rentar com per participar en les tertúlies. L'aigua s'agafava del torrent del Vinyot, que hi passa a tocar.

S'ha procurat que la restauració fos al màxim de respectuosa amb l'obra original i s'han utilitzar els mateixos materials del 1886. L'escultor Liberto Nogué –un tortellanenc que durant molts anys va viure a Seta i, un cop jubilat, ha tornat al poble– ha fet una placa que deixa constància de la restauració. Les obres han costat cap a 39.000 euros, que s'han cobert amb recursos de la Generalitat, la Diputació i l'Ajuntament. En el pressupost, s'hi inclou la millora del camí que va del safareig a les fonts i l'abeurador situats uns quaranta metres Vinyot amunt. Hi ha qui encara recorda quan hi portaven els ramats o les mules, i també les parelles que hi festejaven. Ara és un indret magnífic per passejar-hi.