L'aplec de Sant Marc

En els territoris de muntanya, les atraccions històriques cap als mercats, esdevingudes consuetud, arriben a un punt determinat que canvien de banda. Pot ser, per exemple, que dues masies molt properes tinguin com a referència diferent mercat. En una curta distància la tendència s'ha invertit, la destinació és oposada. La muntanya uneix els seus habitants pel que fa a les relacions entre si, per les formes d'entendre i mirar un determinat territori, per les maneres de viure, però sovint separa en les relacions cap al món extern, cap a les terres més planes i poblades. Com que la concepció comarcal va tenir com a element definitori el mercat, les comarques sovint parteixen, més bé o més malament, pel mig dels conjunts muntanyosos.

Més o menys és el que hem pogut comprovar visualment altra vegada diumenge passat a l'aplec de l'ermita de Sant Marc al terme del Montmell, amb gent vinguda de diversos municipis de l'entorn i de dues comarques: el Baix Penedès i l'Alt Camp. Situada dalt d'un turó arrodonit de no gaire més de 700 metres d'altitud, molt propera i al nord de la talaia del Montmell, és un punt de dispersió d'aigües, que per la part sud s'encaminen cap al Gaià. El conjunt el formen l'ermita amb dues parts constructives diferenciades: una part més antiga de factura romànica i una ampliació gòtica amb voltes de creueria. Adossada al seu costat hi ha la casa de l'ermità, en ruïnes, i a la part nord una mena d'era. De la mateixa manera que les aigües sud-oest enllà baixen cap al Gaià la vista que s'hi veu del Camp és àmplia i bella, sobretot si trobeu un dia de primavera neta i esplendorosa com la del diumenge passat. També la vista ens proporciona una bona percepció del conjunt muntanyós denominat Bloc del Gaià, mirant cap a Selma, cap a Montagut en direcció nord i cap al Montmell al sud. Un món de muntanya mitjana relativament gran que comunica el Penedès, l'Alt Camp, la Conca i l'Anoia, món de poblament antic que humanitzà el territori i que, com a tot arreu, ha vist com una part significativa del seu hàbitat dispers no només s'ha despoblat sinó que s'ha convertit en ruïnes. Per sort, però, continua havent-hi població disseminada, o en petits nuclis, que manté la presència humana permanent amb tot el bo que això significa.

L'aplec consisteix en un esmorzar amb coca i xocolata desfeta o un traguet de cava fresc, una missa, oficiada pel mossèn de la Bisbal i del Pla de Manlleu Josep M. Mitjans –que havíem conegut ja fa tres dècades llargues, actiu i inquiet en moviments de joves i de colònies–, una cantada de caramelles per part dels veïns del Pla de Manlleu i aquest any un concert de jazz ofert pel quartet tarragoní Cooperativa Rakia que sonava de meravella tant a dins com fora de l'església. Però en realitat el que esdevé més important de l'aplec és la trobada de gent vinculada amb el territori, la gent que hi viu, la gent que hi té els orígens, la gent que l'estima. Les salutacions, les converses tirades, amb la calma que propicia un lloc sense presses, en uns dies que les pluges ens han regalat una vegetació esplendorosa de verds lluents i de florida exultant de colors i formes, són la part no programada que esdevé, però, la més delitosa, la que segurament atrau les persones que hi pugen, sobretot les que porten molts anys sumats.

El dia de l'aplec s'hi ensuma una olor que barreja terra, vida i gent. Sant Marc no deu ser pas una excepció, sinó que en molts llocs es repeteixen trobades similars amb una senzillesa que enamora. Una fórmula que lliga el present amb el passat, però que també hauria d'entrar en els manuals per construir el futur, si no volem esdevenir un ramat de xais únic i universal.