Un Dalí centenari

Si diem que es diu Dalí, que Cadaqués ha estat molt important en la seva vida i que va néixer a principi del segle passat potser podem provocar alguna confusió. I tanmateix totes les dades són exactes. És clar, però, que no es tracta del genial pintor Salvador Dalí i Domènech. Parlem d'un parent seu que diumenge, 2 de gener, va fer 100 anys: Josep Dalí i Pla. El grau de parentiu entre Josep i el pintor empordanès és llunyà. Els seus respectius besavis eren cosins germans. Malgrat això, en Josep recorda en Salvador quan anava a estiuejar a Cadaqués. El futur pintor passava per davant de casa seva i aixecava la mà i el saludava amb un “ei, parent!”. Amb el temps, el personatge excèntric es va anar menjant la persona, però aquesta és una altra història.

Josep Dalí i Pla (malgrat el segon cognom no té cap parentiu amb un altre empordanès il·lustre, l'escriptor de Palafrugell Josep Pla) em rep a casa seva, a Sarrià de Ter, i ja d'entrada em fa l'efecte de ser un home amb una marcada tendresa. El felicito per l'aniversari i m'ho agraeix amb una abraçada i dos petons. D'entrada m'explica que fer 100 anys no li fa una il·lusió especial. “Aquestes coses van com van”, em diu. Li comento que se'l veu prou bé de salut. Ell torça el gest i m'enumera tots els mals físics que té i ha tingut. Digui el que digui, però, té el cap clar, la memòria afinada i encara es troba valent per anar a passejar una mica de tant en tant. En Josep va néixer a Cadaqués el 1911. El seu pare era sastre, però ell no va continuar en el ram. Va fer-se flequer. Després de Cadaqués va viure a Garriguella. I de Garriguella va anar a treballar a una fleca del carrer Girona de Figueres. Va deixar la feina quan l'exèrcit republicà el va mobilitzar per la guerra, el 20 de maig de 1938. El van enviar al front de Lleida. Les circumstàncies van fer que el capturessin els nacionals i l'empresonessin a Deusto. Gràcies a un aval que va fer-li el notari de Figueres, Salvador Dalí, pare del pintor, va poder tornar a casa. Josep Dalí parla com ho fa sovint la gent gran. Immers en els seus records, salta d'un tema a l'altre. Em repassa el seu arbre genealògic; em parla de la guerra i de la seva gran passió, la geografia; i diu que del món actual no li agrada la violència. Segueix l'actualitat informativa, recorda els anys que va viure al Pont Major de Girona, i sospita que molts dels seus antics veïns es deuen pensar que ja és mort. Per fer la fotografia que il·lustra aquest article s'ha posat corbata, i diu que pateix que no el confonguin amb un polític. Em fa dos petons més de comiat i marxo de casa seva al cap de tres quarts. Abans de sortir per la porta, però, no puc evitar recordar-me del meu avi, mort ja fa uns anys, que tenia pràcticament la mateixa edat que en Josep. Per gust no marxaria. M'asseuria al seu costat i l'aniria escoltant. Els avis tenen molt per explicar, i sovint no els escoltem prou.