Immigració
Poc s'assembla una imatge qualsevol del dia a dia d'un barri de Barcelona, de l'Hospitalet de Llobregat, de Vic (Osona), de Guissona (Segarra) o de Castelló d'Empúries (Alt Empordà) a la de fa una dècada. Han estat deu anys d'augment de la població i de barreja de diversitat d'orígens. Les xifres són contundents: el gener del 2001, vivien a Catalunya 257.306 persones nascudes a l'estranger; el juliol del 2010, estaven per sobre dels 1,2 milions. I no només això, actualment, conviuen a Catalunya més de 170 nacionalitats. A gairebé tot el país, perquè, segons la secretaria per a la Immigració, només hi ha una quinzena de municipis on no hi ha cap immigrant empadronat.
La corba ascendent de la població estrangera iniciada a final dels noranta es va trencar el 2009. Va tenir el punt àlgid el 2001, quan el col·lectiu d'estrangers va créixer un 48,5%. La comparativa dels padrons corresponents al juliol del 2009 i al gener del 2010 reflectia per primer cop una aturada del flux migratori: es va reduir en 17.437 les persones inscrites als registres municipals. Una disminució –petita, però significativa– que afecta sobretot la franja entre els 15 i els 29 anys, i més els homes que les dones.
Una de les coses que identifiquen l'última dècada és“l'onada migratòria més important de la història de Catalunya tant per intensitat com per rapidesa”, en paraules del demògraf Andreu Domingo. Explica, també, que la corba ascendent trencada el 2009 és un clar reflex del cicle econòmic: la bonança va dur a reclamar mà d'obra a fora i, un cop arriba la crisi, la demanda es paralitza. Recorda, però, que no és del tot nou, perquè és un país d'acollida, als seixanta amb la immigració del sud de la Península i al segle XVII amb la de França. “Res del que ha passat en l'última dècada s'explica al marge de la immigració”, assegura també la demògrafa Anna Cabré. En resum, el 2001, tres de cada deu empadronats tenien nacionalitat estrangera, ara ho són setze de cada cent.
