Allà on el desert es torna ciència-ficció

No digui futur, digui Unió dels Emirats Àrabs. O millor dit, digui Dubai. Aquest petit país musulmà format per la federació de set monarquies autònomes, que té amb prou feines cinc milions d'habitants en total, ha passat de ser un indret exòtic i semidesconegut en un racó del golf Pèrsic a tenir en el turisme un dels seus principals modus vivendi. Els xeics han invertit des de mitjan dècada dels noranta les ingents quantitats de diners obtingudes del negoci del petroli en la construcció de ciutats futuristes, quasi de dibuixos animats, que en la darrera dècada han aconseguit atreure turistes d'arreu del món gairebé en la mateixa proporció que guanyaven pisos els gratacels. Dubai és una mena d'enorme parc temàtic sorgit del no-res, amb obres faraòniques –moltes encara a mig fer– que a Occident sonarien a greu malbaratament, però aquest país cobert de petrodòlars i sense gaires ganes, sembla, de buscar alternatives a un futur sense petroli, confia en el turisme de conte de fades per assegurar-se la supervivència. De conte de fades, però també d'encants naturals com són el mar i el desert, i d'un clima extrem que hi fa poc recomanable una visita estival –quan es voreja els 50 graus–, però en canvi molt reconfortant en ple hivern. I és que estar entre 25 i 30 graus, en màniga curta i en una platja mig buida a final de desembre suposa tot un ganxo.

És evident que Dubai és avui una de les ciutats més insultantment modernes del planeta, i només per això val la pena deixar-s'hi caure. Famosa a partir de l'obertura, el 1999, del primer dels seus brutals edificis –l'hotel de la vela, el Burj Al-Arab–, la taca urbana ha crescut sense parar pel litoral cap al sud, amb instal·lacions caríssimes i alhora espectaculars. Això és, autopistes de catorze carrils, metros elevats, imponents mall –centres comercials–, una pista gegant d'esquí, el Burj Dubai –la torre més alta del món, de 818 metres, custodiada per sortidors al·lucinants– o diverses illes artificials, algunes en forma de palmera, com Jumeirah Island, coronada per hotels espectaculars com l'Atlantis (per cert, no us en perdeu el meravellós aquari). No tingueu por, en general, d'endinsar-vos en aquests edificis de ciència-ficció: ningú us cridarà l'atenció; al contrari, els han fet per a l'ostentació, i els encanta mostrar-los al turista.

Els més romàntics, això sí, encara podreu trobar les icones més genuïnes de l'antic llogaret de pescadors que era Dubai fins fa quatre dies. Val la pena fer un tomb en barca pel Dubai Creek –el gran canal– per constatar el contrast entre l'antic i el modern. I és una experiència fascinant perdre's pels carrerons a banda i banda, plens de bullici, de basars, de mesquites, de parades de menjar... De patrimoni, això sí, no en trobareu gaire, i el poc que hi ha està ben resumit en l'antiga fortalesa d'Al-Fahidi, reconvertida en el museu de la ciutat.

Al sud de Dubai, també val la pena la més mesurada Abu Dhabi, la capital. A més d'un passeig per la badia, on destaquen també notables gratacels i hotels de luxe com l'Emirates Palace, hi és imprescindible als afores la visita al Ferrari World i l'ultramodern circuit de Yas Marina, construïts en una illa artificial per evitar vent i humitat, diuen. Tampoc us perdeu –vora l'estadi, per cert, on el Barça es va coronar campió mundial– la Gran Mesquita de Sheikh Zayed, considerada la tercera més gran i una de les més boniques del món, alçada als anys noranta. Si hi aneu fora d'hores de pregària, traieu-vos les sabates i –les dones– poseu-vos el mocador que us deixin. I entreu-hi. Ja me'n direu el què.