Els erms i els conreus

Una mena de recança ens cobreix l'esperit en contemplar camps erms, deixats, sense llaurada recent. És la presència d'un esforç passat i l'absència del present. Tot al lliure arbitri de la natura perquè, des de la darrera petjada del pagès, construeixi un paisatge nou, sense geometria. L'erm procedent de l'antic conreu és com una ruïna d'un edifici vell, com el mas abandonat que va ensorrant-se lentament, ara una part de teulada, ara un trespol que cau damunt d'un altre, ara una paret que es bada com una magrana, fins convertir-se en una amalgama de pedres, terra, teules, rajoles, bigues i cabirons. L'erm i la ruïna són com una herència rebutjada pels homes i les dones del present, com un record entre la boira esfilagarsada que s'ajau damunt la terra. Una bellesa estranya, una tristor serena, una enyorança continguda, una memòria fugida.

Hem passejat per les planes de Santes Creus i del pla de Santa Maria entre els cants d'harmonia ordenada que exhalen les terres. Un ordre vell, treballat vinclant l'esquena, suant el cos. Un equilibri construït en terres primes i pedregoses. La raó imposada damunt del desconcert de les antigues boscúries. La pedra amuntegada ha esdevingut l'artífex del paisatge heretat, als marges que escalonen les lleus ondulacions de la terra, a les parets amples, belles i inútils que encaixonen els camins, en l'arquitectura de les barraques i de les petites pallisses daurades. Paisatge de la duresa sacrificada, de la lluita contra la necessitat imperiosa, del migrat guany contra la misèria antiga. Una bellesa de cor endins, de quietud monacal, sense estridències de postal.

Aquests dies de l'esclat de neu de l'ametller –el pregó que ens recorda que l'esperada primavera arribarà–, la comparança entre el conreu i la terra abandonada és encara més evident. L'ametller és un arbre que cal treballar amb la poda, i el pagès, amb l'ofici que atorga l'experiència acumulada, l'ha anant dibuixant planer, a cop de xerrac, estenent les branques en la cerca de l'horitzontalitat gairebé perfecta. Branques netes, d'on cada any n'emergeix la brosta florida, sense llucs alçats en la vertical naturalitat. De lluny, la primera diferenciació entre l'arbre conreat i l'abandonat és aquesta: el volum artificiós de la capçada o la lliure i arrodonida expressió que els déus li van inculcar en la dèria del creixement. La florida esplendorosa i àlgida d'ara distingeix encara més les formes. Un erm amb arbres és encara més bellament trist que un d'herbaci, perquè per molt de temps hi resta l'objecte del conreu, lluitant contra l'escassetat, contra el medi que li gira la cara. La tristesa esdevé tragèdia quan els arbres jauen florits, arrancats pel pagès cansat de llaurar preus ruïnosos. I esdevé derrota quan els pins envaeixen els camps, empestats d'una plaga encomanada per l'absència de raciocini. Hi ha molta voluntat per anar temptant els anys, les collites i els preus. Molta més del gairebé raonable. El pagès és tossut, si se'l deixa estima la terra, i ens preserva, modifica i construeix els paisatges més humans, els jardins més bells.

La continuïtat o la descurança depèn, ja ho saben, del rendiment econòmic ocasionat per les polítiques, per les produccions llunyes a preus de misèria, o per les especulacions dels que juguen amb nosaltres, com amb allò dels pisos i les cases. Ho recorden?