La contra
Amar, perdonar i saber sofrir
Federico Vázquez treu de l'oblit l'exclusió i la persecució viscudes pels protestants en un llibre en què narra la història de les esglésies evangèliques de Barcelona entre el 1876 i el 1978
La Icària, filla de lliurepensadors, va morir quan tenia quatre anys, a la Jonquera. Era l'any 1899 i el seu cos va estar més de deu dies al dipòsit del cementiri, podrint-se, perquè havia estat batejada i el capellà obligava els seus pares a enterrar-la segons el ritu catòlic, a la qual cosa es negaven. A l'època de la Restauració, la història de la família de la Icària era també la de moltes famílies evangèliques, ja que l'Església utilitzava la seva oficialitat per oposar-se a les dissidències ideològiques i religioses, com passaria després durant la dictadura franquista. L'exclusió i la persecució que els protestants van viure durant els segles XIX i XX queden reflectides en el nou llibre de Federico Vázquez Osuna (Alcaudete, 1964): Les esglésies evangèliques històriques de Barcelona (1876-1978). L'alcalde de la ciutat, Jordi Hereu, va presidir dimecres l'acte de presentació de l'obra, editada per l'Ajuntament de Barcelona, en un Saló de Cent ple de gom a gom. “Darrere del llibre hi ha el reconeixement de molta gent que per exercir i defensar les seves creences va patir al llarg de moltes dècades el menyspreu i la ignorància”, va afirmar.
Vázquez, doctor en història contemporània, narra la realitat que van viure els protestants des que van començar a organitzar-se a Catalunya –a partir de la segona meitat del segle XIX– fins als inicis de la transició democràtica, i treu de l'oblit la repressió i la intolerància que van suportar durant aquesta època convulsa de la nostra història: la negativa a enterrar alguns difunts evangèlics si no era pel ritu catòlic; les traves per contraure matrimoni civil; les depuracions professionals; les sancions, condemnes i maltractaments als militars evangèlics que no adoraven el cos de Crist; el tancament de capelles i la negativa a l'obertura de temples... Els protestants van ser considerats ciutadans de segona categoria fins que es va promulgar la Constitució del 1978, amb el parèntesi de la Segona República, com recorda el pastor emèrit de l'església baptista de la Bonanova, Pere Bonet: “Els temps de la República van ser els de la llibertat i els evangèlics vam tenir allò que no havíem tingut mai: el respecte de les autoritats i el reconeixement de part del poble que érem com els altres, amb una creença ferma en la Bíblia i en la paraula de Déu”.
Vázquez detalla fets poc coneguts, com ara que el primer temple cremat a Barcelona el 1936 era evangèlic, i no catòlic, i que el protestantisme va promoure la traducció del Nou Testament al català, Lo Nou Testament de nostre Senyor Jesu-Crist, que va veure la llum l'any 1832. L'autor narra “una història molt dura”, la que ha descobert investigant els arxius de l'Estat, i afirma que el seu és “un llibre d'història de Catalunya, de Barcelona i de l'Estat”. D'entre totes les figures del protestantisme, destaca la d'Adolfo Araujo, gerent de la Societat Bíblica Britànica i Estrangera, que el 1936 va perdre dos fills. Un d'ells, catedràtic de Matemàtiques, va ser afusellat a Terol, i l'altre va morir en la defensa de Madrid. Lluny del desig de venjança, Araujo va publicar un llibre el 1937, en què deia: “La ley fundamental del Nuevo Pacto es amar y perdonar y saber sufrir”. Per Vázquez, el seu llibre “és, potser, una manera de demanar perdó”.
