El Mèxic més profund

La potència amb què els Estats Units solen impregnar –per exemple a través del cinema– els seus referents ha fet que a l'imaginari popular avui hi regni, conceptuat com un dels grans paisatges del món, el Gran Canyó del Colorado. No pas gaire lluny d'allà, però, al nord-oest de Mèxic, hi ha un sistema de gorges quatre vegades més extens i encara més profund, fins ara amagat del turisme de masses. Es tracta de les anomenades Barrancas del Cobre, una de les grans meravelles, en certa manera encara per descobrir, d'un enorme país que, per cert, no en va gens faltat, d'exuberància natural. Les Barrancas són un conjunt de depressions –moltes, amb mines de coure al fons, que els donen nom– que abasten uns 600 quilòmetres, repartides en un territori d'uns 60.000 km², i que arriben fins a gairebé dos quilòmetres de profunditat. No feu gaire cas de les fotos que en veieu, perquè cap no fa justícia a la seva majestuositat, ni tan sols les del barranc més fondo, el d'Urique, de 1.879 metres, recorregut pel riu homònim.

No és difícil d'endevinar que la zona és molt agrest i en molts punts, de difícil accés. Gairebé tan imprescindible com la visita en si, així, ho és la manera d'arribar-hi: el Chepe. Aquest és el nom amb què es coneix el tren Chihuahua-Pacífico, que des que es va estrenar el 1961 recorre cada dia els més de 650 quilòmetres entre Los Mochis, a la costa del Pacífic, i la ciutat de Chihuahua, i que es presenta com “un dels més espectaculars del món”. I probablement ho és, si es té en compte els fabulosos paisatges que travessa, des que parteix a nivell de mar fins als més de 2.400 metres on té el punt més alt, gràcies als 37 ponts i els 86 túnels que fan possible la línia. Una línia al llarg de la qual hi ha diverses parades que serveixen de punt de partida a un grapat d'excursions, com Bauhichivo (des d'on es pot accedir al nucli turístic de Cerocahui i el mirador del Cerro del Gallego), Cuauhtémoc (on hi ha la comunitat de grangers mennonita més gran del món) o el pintoresc poble de Témoris.

Els principals atractius, tanmateix, es troben al centre del recorregut. L'estació de Divisadero és la que té una vista més impressionant sobre tres dels barrancs: els d'El Cobre, Urique i Tararecua. Molt a prop del baixador –punt de venda també de les artesanies dels indis tarahumara, que habiten amagats poblats i coves de tota la serralada que els dóna nom (a la Sierra Madre Occidental)– també hi ha la Piedra Volada, una roca que trontolla a tocar del precipici, no apta per a cardíacs. Al seu costat, el setembre passat s'hi va estrenar el telefèric de les Barrancas del Cobre, que el govern de la regió confia que sigui el definitiu punt d'arrencada turístic de la zona. Les cabines, que cobreixen un trajecte de 2.750 metres, permeten accedir al fons de la vall en pocs segons, i estalvien així bona part d'una excursió a peu no per això menys recomanable, tot i que pot durar un parell de dies i exigeix un mínim de forma física.

Això sí, el centre turístic per excel·lència i punt de partida de la majoria d'itineraris és Creel, situada en un enclavament estratègic que permet tot tipus d'activitats i des d'on es pot visitar –millor amb uns quants dies de marge– barrancs més llunyans, com els de Batopilas –també amb comunitats rarámuri– o Candameña –amb el salt d'aigua de Baseaseachi, el més alt de Mèxic, de 246 metres, o la Peña del Gigante, la paret més alta, de 885 metres–. Ara, que també valen molt la pena excursions a paratges igualment singulars més propers, com són el paisatge lunar del Valle de los Hongos o el de Las Ranas, la Misión de San Ignacio o la Cascada de Cusarare, veritables privilegis per al viatger.