Una cursa, tres corredors

Si bé és cert que el ministre Blanco ha fet passos des que va rellevar Magdalena Álvarez per recuperar un projecte fins llavors marginat com era el corredor del Mediterrani, també ho és que aquest competeix amb dos eixos estatals més per obtenir els fons europeus (l'eix atlàntic i la travessia central pirinenca), i que Foment es nega a mullar-se per cap dels tres, i assegura que els troba igual de prioritaris. L'eix transpirinenc, que el govern d'Aznar va incloure el 2003 en la xarxa transeuropea en detriment del mediterrani, partiria d'Algesires, passaria per Madrid i Saragossa, travessaria la frontera per un nou túnel de 40 quilòmetres i connectaria amb Tolosa i el centre de França.

La UE estima un cost d'uns 8.700 milions per al tram central, tot i que la guerra de xifres està oberta, ja que el lobby Ferrmed assegura que en el seu conjunt la travessia “representaria un cost addicional d'uns 13.000 milions sobre les inversions del corredor mediterrani”. En tot cas, un dels seus grans defensors, el president aragonès Marcel·lí Iglesias, no es cansa de repetir que el seu eix “no competeix ni és alternativa de ningú, sinó que és complementari”, en referència al del Mediterrani, que “és clar que s'ha de fer”, i l'atlàntic. El defensa, això sí, perquè s'especialitzaria en mercaderies i perquè “en 500 quilòmetres de Pirineus fa falta un tercer corredor”, ja que els Alps són travessats per fins a nou corredors. També assegura Iglesias que els altres dos eixos “estan a punt del col·lapse”, fet que Ferrmed nega rotundament: “Ara com ara el tràfic transfronterer tant per Portbou com per Irun és molt escàs, una vintena de trens diaris”, indica. Sigui com sigui, per desenvolupar l'eix pirinenc, que té el suport de Portugal, el Marroc i fins i tot de la Junta d'Andalusia, el 2009 es va constituir una agrupació d'interès econòmic entre els estats espanyol i francès, que aquest febrer va celebrar la segona reunió a París, pocs dies després d'un acte de suport a Brussel·les. S'hi va decidir licitar dos estudis, sobre els fluxos que es podrien esperar a l'eix i el marc físic per a la construcció de les vies. Els aragonesos, que fins i tot van oferir als veïns que triessin per quina vall voldrien la línia, estaven satisfets per l'actitud “molt favorable” de França, si bé admetien que “l'interès és més gran a Espanya”. També recordaven que París té inclòs l'eix en la seva planificació... a llarg termini. “Està avançant bé, si bé ens agradaria que anés a més velocitat”, admetia Iglesias. I és que és cert que França veu bé l'eix, però no el troba tan prioritari com per fer-lo ara, en un termini de deu anys com apunten els aragonesos i els vigents plans europeus. I fins i tot el president de la regió de Migdia-Pirineus, aliat d'Iglesias, recordava al febrer que el seu horitzó és que la línia estigui en servei “d'aquí a uns trenta anys”.

El corredor que s'ha despertat més tard –qui sap si massa– és l'atlàntic, també entre Madrid i París, però passant per la línia actual Burgos-Irun. Tot just el mes passat, quan va assumir la presidència de l'associació logística que comparteix amb Aquitània, el govern basc engegava una campanya per incloure l'eix entre les prioritats europees –ja hi ha presentat al·legacions–, mentre assegurava que el veu factible d'aquí a vuit anys, incloent-hi el pas a ample europeu de la via ibèrica. El nou lobby atlàntic, que admet que s'emmiralla en l'estructura jurídica de Ferrmed, ha encarregat també estudis propis, i assegura que té el suport també de Portugal i França, i “l'interès” d'Alemanya... La cursa està servida. Han començat els cops de colze.