Antigor i modernitat de la pagesia

Amb certa freqüència la memòria de l'antiga activitat agrària es veu reflectida en publicacions diverses, en produccions expositives o audiovisuals. La memòria d'un passat que va ocupar laboralment una gran part dels nostres avantpassats. Els records dels vells pagesos, ben guardats a les calaixeres del cervell, han servit per explicar com treballava i com vivia la pagesia. Memòria per descriure mons perduts per sempre ja fa unes quantes dècades. Poden ser les antigues formes de conrear la terra, les tècniques usades amb anterioritat a la mecanització generalitzada i abassegadora del camp, les maneres de viure i de vestir, les eines i els sistemes de tracció animal en el transport i el conreu, el concepte de la vida quotidiana i festiva al voltant de l'activitat agrària, la religiositat lligada a la terra, les edificacions de tota mena vinculades a la pagesia, les revaloritzades construccions de pedra seca, tot un conjunt de temàtiques mirades sovint amb una certa nostàlgia, amb un enyorament ben precís, fins i tot no havent-ho viscut. No sé si en altres activitats laborals pretèrites es produeix la mateixa intensitat de recordança, potser sí, però en la pagesia el factor de la terra hi posa un tret diferencial. No és només el treball i l'ofici, és la terra que lliga, que xucla, que provoca l'estima i també la ràbia –quan van mal dades–, que amara tot el pas d'una vida. Moltes mirades tancades en el passat vist des dels records, l'ahir que ha fugit mentre el temps ens ha conduït a unes modernitats extraordinàriament transformades. Potser per això perviuen tòpics i imatges i hom encara –des de la ignorància i l'estupidesa– és capaç de caricaturitzar el pagès com un ésser retardat, amb una boina al cap llaurant amb la mula.

Segurament caldrien relats, memòries i discursos que ens expliquessin les constants transformacions que s'han produït al camp des de la segona meitat del segle passat. Com van entrar els primers tractors, les màquines de segar, les recol·lectores que deixaven per als museus les antigues màquines de batre, com les portadores van perdre tota utilitat, com gairebé tot el sistema de conrear la terra practicat fins aleshores va esdevenir obsolet. Com, amb la mecanització, es van anar reduint els percentatges de pagesos fins a passar a molts pobles de ser majoria a ser una reduïda minoria, sovint envellida. La imatge de la transformació, de la continuïtat, per trencar dos tòpics molt freqüents: considerar ancestrals –de temps immemorials sense evolució– els sistemes de conreu anteriors als anys cinquanta, i donar per fet que el sector agrari actual no té futur.

Potser per això l'exposició El món agrari a les terres de parla catalana produïda per la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana, l'Institut Ramon Muntaner i la Fundació del Món Rural, inaugurada a principi del mes de març al Palau Robert de Barcelona, ha volgut fer una mirada al passat a l'ensems que al present amb una porta oberta cap al futur. Veure-ho tot com el resultat d'una continuïtat constantment transformadora i plantejar l'estratègica necessitat d'un sector agrari viu i dinàmic com una responsabilitat de tota la societat. Al capdavall tots encara mengem i la terra mai la podrem deslocalitzar.