la CRÒNICA
De Betlem a Roma
Si unes eleccions normals, amb el cens a la vista i amb aquells membres de les meses que fan cara de pensar que els han aixafat el diumenge, són "la festa de la democràcia", com diuen els candidats quan acaben de votar, la consulta d'ahir a Barcelona pel dret a decidir va ser una festassa.
A les onze del matí, Àngels Casals i Jordi Coronas, membres de la mesa de la plaça Eivissa del barri d'Horta estaven més que feliços perquè en dues hores havien votat 97 persones. “No són poques?”. “Poques? És diumenge. Esperi que el barri es desperti”. L'Àngels –“d'Horta de tota la vida”– em diu que han vingut parents seus de Tarragona i Reus per afegir-se al contingent de voluntaris. Ella i el seu company s'han d'estar al peu del canó, a l'aire lliure, fins a les vuit del vespre, però no els fa res. Els agrada.
Una mica més tard, a l'altra punta de Barcelona, a la rambla del Poblenou, davant el Casino de l'Aliança, un home pregunta a un altre que passa pel carrer: “Ja has votat?”. “On ho haig de fer? On hi ha una urna?” Avui no s'hi valen excuses: hi ha més urnes i són més visibles que les oficines de La Caixa. Estires el cap i allí al fons veus uns joves amb armilla groga que fan de reclam i informen els transeünts.
Semblava que la consulta de Barcelona, per les dimensions de la ciutat, havia de ser molt diferent de les que s'han celebrat fins ara en llocs més petits, on el boca orella i les complicitats dels veïns són més potents, però és que no hi ha una Barcelona, sinó que n'hi ha moltes. Horta, Sants, Ciutat Vella, les Corts, Nou Barris o Gràcia –quin uns, els de Gràcia, a l'hora d'organitzar-se i imposar la seva personalitat– funcionen com si fossin Arenys de Munt, que és on va començar tot, o Sant Jaume de Frontanyà, on la participació va ser més alta i és el poble més petit de Catalunya.
I a l'Eixample? Em persono al “col·legi electoral” del Palau Robert a dos quarts de sis de la tarda. Hi ha cua per votar i han hagut d'afegir una urna per donar l'abast. En Jaume, un votant, em diu: “Passava per aquí i m'he dit, vinga, vés a votar”. I a la platja? A la Mar Bella, davant la Vila Olímpica, la gent vota amb biquini. “Digui que estem eufòrics”, m'indica Daniel Mir que fa d'informador.
A quarts de set sóc al quarter general de l'organització, a l'antic edifici de la UGT de la rambla de Santa Mònica. Impossible poder veure Alfred Bosch, el director de tot. Està reunit. Reunit i, suposo, eufòric. Últimes dades a aquesta hora: més del 15% de participació. Havien dit que amb el 10% es donarien per satisfets. Alerta amb Alfred Bosch, perquè és un home molt seriós i amb gran capacitat d'organització. Només diré, per si no ho sabien, que durant els Jocs Olímpics de Barcelona va ser la mà dreta de Josep Miquel Abad, conseller delegat del COOB i responsable primer i últim de l'èxit d'aquells fastos que, com diu el tòpic certíssim, van situar la capital de Catalunya al món. De moment, Bosch ha aconseguit que avui vinguessin a Barcelona uns quants observadors internacionals.
Al matí han passat per aquí uns membres de la Falange. Han desplegat una pancarta que deia: “La independencia es una ruina”. Noi, sí que s'han tornat materialistes els de José Antonio. Abans la independència trencava Espanya i altres coses igualment fonamentals i molt espirituals i ara és una simple qüestió comptable. Encara els podríem afegir a la causa, si aquesta és la seva principal preocupació. Quatre números ben fets i acabarien reivindicant el pacte fiscal com a primer pas de fites més altes.
Carrer de Santa Madrona, petit i estret, al Raval. Daniel Luján informa la gent que passa pel carrer i la convida a acostar-se a l'urna situada a l'entradeta d'una escola de música. “Estem parats dels estrangers que han votat”. Al Raval estrangers significa bàsicament pakistanesos. S'entén que amb residència a Barcelona. “A la rambla del Raval, que és més transitada, n'han votat molts més”.
Per la televisió, alguns polítics municipals i nacionals de dreta i esquerra van posant aigua al vi de l'eufòria i diuen que aquestes coses que fan avui els ciutadans, els seus ciutadans, són volades de coloms i actituds inútils. Votin, homes, votin. Votin que no, votin en blanc, votin nul, votin tonto el que lo lea, però votin i participin de la festa de la democràcia. Una festa que, a més a més, tenen pagada i que no els ha costat ni un duro de la seva butxaca perquè tot ha sortit dels voluntaris i dels mateixos votants, i no com les altres festes, les seves festes.
Al final, a les vuit, molta més participació de l'esperada. 257.000 persones. Més d'un 18%. Per sobre d'altres ciutats de Catalunya que s'hi havien posat abans i on el boca orella és més efectiu. Al vespre haurà de tancar al trànsit la part baixa de la Rambla per acollir els eufòrics. Com una celebració del Barça, però a l'altre extrem del carrer. Entre els votants hi ha hagut expresidents i presidents de la Generalitat i del Parlament, membres de partits, sindicalistes, acadèmics, homes, dones, vells, joves, estrangers, banyistes de la Mar Bella amb biquini, en Jaume que passava per allí... S'han mobilitzat milers de voluntaris de Barcelona o vinguts de Reus, de Tarragona i que són parents de l'Àngels d'Horta.
Així va acabar ahir la història que va començar a rodar al minúscul Arenys de Munt un 13 de setembre del 2009 impulsada pel regidor d'un partit minoritari de nom Josep Manuel Jiménez. Hi ha moltes coses importants que comencen a Betlem i acaben a Roma. Mira els monjos de Montserrat com ho saben. A la missa del matí van pregar per la consulta. També saben i sabem tots que pel camí sempre hi ha els rabadans que rondinen i s'hi giren d'esquena i volen esmorzar i tenen por, siguin mitjans de comunicació, siguin alguns partits que són amos de dos senyors i no volen entendre res del que passa.