Rostock

Curioses vistes, venint del Bàltic. Passats els dos fars que fan guàrdia un a cada riba de la desembocadura, al fons veus la central nuclear faixada i pacífica com sempre, però emblanquinada d'aquesta llum amb rigor mortis, com si un tel de núvol s'hagués plantat permanentment a sota del sol. A poca distància de la nuclear, molins eòlics gegants, abundants per la zona, instal·lats a mar i a terra. I, al port mateix, estibes de grans peces de molins encara per muntar, segurament de fabricació espanyola i probablement propietat d'Ikea, que està invertint en energies renovables per aquí. L'any que ve, Ikea té previst inaugurar un parc eòlic que produirà corrent per abastir totes les seves botigues a Suècia.

L'estuari del Warnow té forma de costella. S'hi entra venint de mar pel barri de Warnemünde, un antic poblet de pescadors convertit en parc turístic: amb el seu far; amb la seva esglesiola neogòtica amb l'exvot d'un bergantí penjant del sostre, amb una inscripció a la vela major, “ara he trobat el fons que mantindrà per sempre la meva àncora”; amb el seu canal amb barques de pesca, atracades a davant de les botigues que accepten dòlars; i amb la seva gentada, turistes alemanys que tenen barques al club nàutic i que vénen a banyar-se a les platges llargues de sorra fina de cada costat de la desembocadura i turistes de creuer.

Warnemunde té atracador per creuers, avui amb el Marco Polo amarrat. Els seus passatgers omplen aquest barri i el nucli antic de Rostock, a la punta de baix de tot de la costella. “La majoria som anglesos”, em diu un d'ells. “El Marco Polo és un creuer petit. Unes vuit mil persones.” Fan un creuer pel Bàltic; els han donat el dia lliure. Alguns agafaran el tren i baixaran fins a Berlín, que és a dos cents quilòmetres, però la majoria es quedaran per aquí.

Rostock és al cul de l'estuari, a la punta de baix de la costella. S'hi pot arribar amb tren i amb transbordador. Per terra són uns vint minuts de rodalies, amb vistes al Rostock de darrere la façana turística: el Rostock proletari i suburbial, edificis i edificis consecutius de pisos de l'època socialista. Anant al nucli antic per l'estuari, es passa la terminal de ferris de passatgers i mercaderies, amb la nuclear al fons, el xerricar metàl·lic de les grues, les grans moles de vaixells a les drassanes. També es passa entre desenes de barquetes de pescadors de canya amb noms com Carpe Diem, pescadors que treuen quatre o cinc peixos de cop cada vegada que estiren la canya.

I s'arriba al Rostock on abans era el port principal, amb tot el moviment que encara queda, com un ressò de quan Rostock era el principal port de la RDA. D'ençà de la reunificació alemanya, la ciutat ha perdut una quarta part de població, i es nota. Però queda el Rostock reconstruït passada la guerra, amb les esglésies gòtiques de Santa Maria i Sant Pere, les boles daurades rematant la punta de les agulles dels barrets llargs dels campanars, la universitat lligada per un carrer comercial amb l'Ajuntament, amb la plaça del mercat a davant, ara amb atraccions de fira i una roda lluminosa que acaba de fer la impressió de barreja i diversió constant que tenen les ciutats portuàries, i venedores d'ous de fusta pintats a mà que la gent penja a les branques dels arbres ara per Pasqua, i les cases altes sense balcons, les teulades gairebé verticals, amb l'abisme de la gran plana septentrional alemanya a darrere...