“El mite? Tothom sabia el que era la Casita Blanca”

Jo treballava aquí mateix, al número 57 de l'avinguda Vallcarca. Hi havia un restaurant molt de barri, i el propietari de la Casita hi anava a dinar. Em va dir si m'interessava anar-hi a treballar. Quan hi vaig entrar, aparcava cotxes. Després vaig preparar els serveis per a les habitacions i rebre els clients. Després de més temps, em tocava acompanyar els clients a les habitacions, anar-los a buscar. I després vaig estar a la recepció.

Tot canvia. Quan hi vaig començar, que ja vaig estar de cara al públic, per poder-hi entrar havies de tenir 23 anys. S'havia de demanar el carnet a tothom. En aquelles èpoques hi havia més gent que s'havia d'amagar, havien de buscar llocs que passessin desapercebuts. Amb el divorci, ja es va obrir més i va anar canviant el tipus de client, sobretot els caps de setmana. Però entre setmana tampoc és que hagi canviat molt. A les tardes, sobretot, la clientela és de meublé, de sempre.

Per exemple, a partir de les tres de la tarda, que tanquen bancs i oficines, veus companys de feina, que tenen una hora o dues i s'escapen i vénen. Venia la típica parella de meublé, que en diem nosaltres, el que està casat i va amb una altra persona, sigui el senyor o la senyora. I vénen aquí perquè no volen ser vistos.

Sí. La serietat, la discreció, també la neteja, però sobretot la discreció, eren l'ensenya. T'ho comentaven els clients que havien anat a d'altres meublés. Aquí no podia sortir ningú de l'habitació si el cambrer no trucava a la porta. A d'altres meublés surten, baixen al pàrquing, agafen el cotxe. Aquí mai ningú es trobava amb ningú altre, al passadís. Des que entrava, una persona només veia la persona que el rebia, el cambrer, el recepcionista i ja està. A d'altres llocs el personal també canviava molt. Aquí sempre s'havia mirat, dintre de les possibilitats, de mantenir el mateix personal.

El mite? Ho fa la gent. Ningú ho expressava però tothom sabia el que era la Casita Blanca. Molts no hi havien estat però sabien el que era. Per a molta gent, era la serietat, per a d'altres, la morbositat o què passava dins d'aquelles parets...

Des d'esportistes i polítics fins a gent normal i corrent. Veus la hipocresia, gent que en la seva vida pública fa una tasca que després és tot el contrari del que has pogut veure.

Des de fa set o vuit anys, sí, podien entrar trios, però sempre havien d'agafar dues habitacions, i amb condicions. Una de les habitacions havia de ser gran. No és que fos gaire habitual.

Això va ser una de les primeres feines que vaig fer. Llavors no hi havia teles ni ràdios a les habitacions, ni mòbils. Cada diumenge a la tarda jo tenia la feina d'escoltar, per la ràdio, tots els partits de futbol. Apuntava en una pissarra tots els resultats i havia de saber tots els golejadors, sobretot com havien anat els partits a Barcelona. Els penjava a fora. Alguns preguntaven si havia passat alguna cosa, si havia plogut. Hi havia molta gent que havia de ser al camp del Barça o de l'Espanyol i no hi era.