Vota Dorian Grey

A Barcelona queda més diluït, però en ciutats més petites, quan ens toca campanya electoral, els carrers més transitats se saturen de cartells polítics. Els partits pengen els seus cartells als fanals fins que no n'hi caben més, els uns a sobre els altres, com uns desesperats, i acaba fent l'efecte que cada fanal és un pal major i cada vorera un veler interminable que, total, ni du res, ni va enlloc.

Tinc un veí que està passant ara mateix un mal moment amb la seva empresa, i no és l'únic del barri. Dimecres passat, va baixar a veure el partit al bar amb els amics i va quedar-s'hi a celebrar la lliga. Passades les dues va despertar-me una veu del carrer. Vaig aixecar-me, vaig treure el nas per la finestra i vaig veure el meu veí assegut als graons de la porta, parlant sol amb un cartell electoral. “Aquest el conec, eh? És l'alcalde! Que s'ha arreglat les dents? Què hi fa, aquí, penjat? I aquests altres? Jo també us penjaria a tots: pels peus i de cap per avall, que se us buidessin les butxaques! Què passa? Per què em mireu? Què voleu? L'Ajuntament ens deu factures de fa un any i em demaneu el vot? D'això, rieu? No ho entenc. I aquests em representen a mi? I una merda. Però de què riuen? Què cony amaguen?”.

S'ha d'entendre que el meu veí passa una mala època i que, a aquelles hores, el carrer ja era una pel·lícula de terror. Cares repetides cinquanta vegades, una darrere l'altra, de cap a cap del carrer, somrient-li i mirant-se'l des de sobre, i ell begut i endeutat i amb l'aigua al coll. La pregunta “què amaguen” va fer-me pensar en una notícia que havia llegit a la tarda: s'investiga la vicepresidenta del Parlament Europeu per haver plagiat una part de la seva tesi doctoral. Res de nou; no fa gaire a Alemanya també va dimitir el ministre de Defensa pel mateix motiu, haver plagiat la tesi doctoral. Aquí no arribem a tant, vull dir que la vicepresidenta del nostre govern no es va penjar la medalla d'un doctorat, sinó tot just d'una llicenciatura en psicologia –l'engany ha de ser creïble–. Naturalment, la nostra vicepresidenta no és l'única que ha continuat aquest costum que va posar de moda Luis Roldán. Han estat acusats d'optimisme excessiu amb els currículums Josep Piqué, Francesc Vendrell, Carmen Chacón... Van denunciar al seu moment Bernat Soria, ministre de Sanitat, i l'actual candidata a la presidència d'Aragó, que presumia d'una diplomatura en magisteri. Cap d'aquestes cares ha caigut, ni de vergonya. Només hi ha un cas, aquestes eleccions, del cap de llista d'IU per l'Ajuntament de Getafe, que ha plegat quan s'ha sabut que no era metge, per més que ell digués. Jo penso que, en una escala de mentides, enganyar sobre la pròpia persona és un puntal molt ferm de deshonestedat.

Entenc el meu veí. Al capdavall acabava de veure el Barça guanyant la lliga. És un tòpic relacionar el futbol i política però em sembla que bona part de l'èxit del futbol és que en la nostra fantasia arriba a representar un joc polític despullat i sense enganys. S'agafen vint-i-dos homes, se'ls envolta de públic, se'ls il·lumina bé i aquí la trampa és força difícil, per l'àrbitre i tot.

És massa fàcil, ficar-se amb els polítics quan vénen eleccions? Bé diuen que és el moment de passar comptes. El meu veí va acabar fent salts per mirar d'arrencar aquells cartells electorals. Vaig despenjar el telèfon i vaig trucar a la seva dona. Vaig sentir el timbre del telèfon a la casa del costat.