Cal un nou punt final

He tingut el privilegi de fer la que ha estat la darrera entrevista publicada a Josep Vicente. I no m'agradaria deixar-la sense matisar. Vaig trobar un Josep ancià, malmès, “espatllat” –com deia ell–, però lúcid. L'entrevista va ser una notable experiència, com sempre, però no vaig poder deixar de transmetre un cert sentit d'amargor, fins i tot de fracàs, que l'embolcallava. El títol ja era eloqüent: “Quan miro endarrere només veig que cendres”. Dies després, el seu fill, en Joan, em va comentar que estava millor i que aquella visió pessimista ja havia passat. Com puc honrar en Josep? M'agradaria posar un nou punt final a l'entrevista, i deixar constància d'aquest canvi. Perquè, com podria ser d'una altra manera?, en Josep no es va rendir, i va continuar pensant que calia lluitar per un món millor.