D'ofici, faroner
Viure en un far s'allunya sovint d'allò que la literatura ha mitificat. El de faroner, farer, farista o faroler (avui dia tècnics d'ajuts a la navegació) era, en realitat, un ofici molt dur: es vivia i treballava al mateix lloc, aïllat, la família tenia dificultats per accedir a la sanitat, a l'educació, els subministraments no sempre arribaven i, a més, hi havia poca seguretat. Aquesta vessant humana és la que l'historiador i arxiver, David Moré, nét i besnét de faroners, i un dels millors especialistes en l'estudi dels fars i els faroners, ha publicat en el llibre La vida en los faros de España. El Cuerpo de Torreros de Faros o de Técnicos Mecánicos de Señales Marítimas (1851-1992).
Aquest treball és el resultat de més de deu anys de recerca en diversos arxius i incideix especialment en el dia a dia dels habitants dels fars, en el seu treball i organització, en la relació amb el territori i també en les relacions humanes que s'hi establien. Moré, que prové d'una nissaga de catorze faroners, recorda com una ordre ministerial va posar fi al cos de torrers de fars l'1 de gener de 1993 i com els –fins aleshores– funcionaris de l'Estat van passar a dependre, com a personal laboral, de l'autoritat portuària (la meitat) o a desenvolupar altres tasques, sense perdre la condició de funcionari, que res tenien a veure amb el seu ofici.
Avui dia els fars funcionen a ple rendiment, ja que, explica Moré, les noves tecnologies que fan servir els navegants funcionen gràcies a un GPS diferencial que corregeix les desviacions del satèl·lit. I aquests es troben als fars.
