Roquetes
Corre, Albert, corre!
la fita
L'atleta roquetenc Albert Giné està fent la volta a Catalunya a peu, més de 1.300 quilòmetres en quinze etapes seguides
Amb això vol recollir, com a mínim, 2.500 quilos d'aliments per als nens del Sàhara
“Només m'en queden catorze!”, diu l'Albert Giné (20-11-1977) tot estirat en un matalàs dins la furgoneta que li farà de casa durant dues setmanes. Aquest atleta de curses de muntanya de Roquetes (UEC Tortosa) s'ha proposat fer la volta a Catalunya corrent per camins en quinze etapes sense descansos i, com diu ell,“quan em proposo una cosa la faig”. Ho farà, primer de tot, perquè és un desafiament personal, perquè s'ha compromès a vincular la proesa amb un projecte solidari i també per no haver de sentir el típic espavilat que diria “ja ho sabia, era impossible que ho fes”. En aquest sentit, l'Albert és un tipus tossut. Només per aquesta tossuderia s'entén que surti a córrer sis dies a la setmana per fer més de 100 quilòmetres; que s'en vagi a Nova Zelanda de viatge de noces i continuï entrenant-se gairebé diàriament; i que faci una escapada a Formentera i en lloc de llogar una moto com qualsevol turista per veure l'illa decideixi fer-la a corrent mentre la seva dona, Tere, que també és corredora, el segueix en bicicleta. “Em va anar molt bé: 200 km, vaig fer, per l'illa” diu bo i rient. L'Albert està fresc com una rosa. Ningú diria que acaba de fer 85 km després de nou hores i mitja de cursa en la primera etapa del seu gran repte. “Home, si ja estigués cansat, malament aniríem” comenta.
La sortida i l'arribada d'aquesta volta a Catalunya sense precedents són a Roquetes. La primera etapa es va acabar a Cambrils, la segona, a l'Arboç, la tercera, a Sant Vicenç dels Horts, la quarta, a Vallgorguina... De fet, això és l'únic que se sap del cert, perquè l'itinerari no està, ni de bon tros, planificat al mil·límetre. “Jo només sé que demà [ahir per al lector] arribaré a l'Arboç” diu. “Però, per on aniràs?” li pregunta Valentí Miquel, un fisioterapeuta que, conscient de la seva aventura, s'ha ofert per fer-li un massatge en acabar la primera etapa. “Doncs, encara no ho sé, després de sopar, m'ho miraré. De totes maneres, no m'importa perquè quan entreno deixo el cotxe a la muntanya i vaig improvisant mentre corro. De fet, no hi he passat mai, pels llocs on se suposa que he de passar ara” li respon. Una improvisació ha fet que corri més d'un quilòmetre i mig de més en la primera etapa, perquè es va equivocar de camí, i calcula que el durà a fer més de 160 km de més dels 1.200 que té previst recórrer en dues setmanes.
Quilòmetres altruistes.
Tot i que assegura que els corredors són egoistes, l'Albert no ho sembla. De fet, quan l'any passat va decidir participar en la Marathon des Sables –una cursa al desert del Marroc que dura sis dies en què s'han de córrer cap a 250 km– va recaptar 3.000 euros per la lluita contra el càncer i ara es proposa recollir 2.500 quilos d'aliments per als nens del Sàhara -abans de començar ja n'havia recollit 1.000-. “Ho faig perquè em van impactar les condicions en què viuen. No tenen res. En una de les arribades, l'organització em va donar un petit embotit per recuperar forces. Jo em moria de gana, però vaig decidir donar-lo a un dels nens. Se'l va menjar d'una queixalada amb plàstic i tot. No sabia que havia de treure l'embolcall” recorda. Aquestes accions, amb el seu caràcter alegre i amical i, sobretot, els seus grans resultats en les curses –doble campió de la cursa del Llop el 2009 i 2010, per exemple– fan que sigui un atleta molt popular en el món de les curses de muntanya. “Avui [dissabte per al lector] no he corregut sol ni un quilòmetre, sempre he estat envoltat de corredors”, ja que la gent s'hi afegeix en diversos punts per on transita.
Les jornades són molt dures, especialment si fa sol i calor, i comencen a les sis del matí. L'Albert no s'atura a dinar, sinó que va fent parades cada deu quilòmetres per menjar un petit entrepà i reomplir l'ampolla d'aigua. “No m'aturo més de dos minuts” i això durant més de nou hores. La Tere li fa d'equip d'assistència. S'ha agafat quinze dies de vacances per acompanyar el seu marit que, per la seva banda, ha demanat permís a l'empresa de la família, on treballa, per fer realitat aquest repte. “Jo entreno i corro perquè m'agrada, quan ja no tingui il·lusió per fer el que faig, em quedaré a casa”: una il·lusió que no sembla que s'hagi d'esgotar, almenys, a curt termini.
