El far lleidatà

Des de la N-240 i de nit, la Seu Vella de Lleida és un far imantat.. T'hi vas acostant, però passa com quan fas muntanya: el cim sembla a tocar però sempre t'exigeix un altre esforç. I continues caminant, perquè saps que el premi serà sonat. Aquesta nit, el jazz de la ràdio del cotxe esquiva els comentaris de la prèvia de la Supercopa, mentre el quadre cubista del castell-fortalesa em reclama amb solemnitat.

El futbol i la calor d'agost han buidat els carrers de la capital del Segrià quan enfilo el turó. Aahh! sortint del cotxe, la fresca ja és deixa notar amb uns 2,5 graus menys que al centre de la ciutat, ara als meus peus. Messi i companyia també han deixat la terrassa de La Sibil·la, el bar del castell, amb poca concurrència. I tot són dones!! Soparet de tapes de tempura de bacallà, taula de formatges i copa de vi, tot xerrant dels mascles d'estiu -els que són a mirar el futbol uns quants centenars de metres més avall- i d'amigues absents que no ho són prou i de vegades les traeixen. Acompanyant, però sortosament sense fer nosa a les converses, s'escolta “Boys don't cry”. És una de les preferides per a la nostàlgia, que continua amb “Enola Gay”.

Ara fa cinc anys, La Sibil.la va ser el primer bar a obrir portes en un monument lleidatà, esdevenint la revelació de les nits lleidatanes. “Quan vam obrir, els turistes no tenien ni un lloc on beure aigua”, explica la propietària. Lleidatans i turistes s'hi van abocar, i continua encara sent una de les referències a la ciutat. A l'hivern, el fred és intens, però el bar facilita mantes als agosarats que volen dinar-hi per gaudir de l'espectacle de la ciutat i del sol de febrer. Ara, m'hi 'assec a contemplar com s'acosta una tempesta. No és que la pitonissa grega que dóna nom al bar i va inspirar una de les sòcies de local faci avui hores extres: passades les Borges Blanques els llampecs ja enterbolien un bocí celeste de la plana de Lleida. Mira, encara estaré de sort de poder veure un dels meus espectacles naturals preferits des de aquesta talaia. Les vistes són el principal reclam del lloc. I està justificat. La mirada inevitablement ressegueix quilomètriques tires de llums nadalenques, de colors brillants. Connecten punts de civilitat que la immensitat de la plana s'afanya a anar esborrant, esborrant...fins a confondre el cel i la terra en un atractiu horitzó negre com un mar.

No he fet encara dos glops del gintònic personalitzat que un cambrer amable i de somriure seductor m'ha servit -adjuntant la nota del preu, tot fent miques l'encant del moment...- que els llampecs es posen a la feina. La mestressa del lloc dóna ordres precises i ràpides al personal, que són executades a l'instant sota gotes encara escadusseres: “Obre el para-sol i mou aquella taula perquè les noies no es mullin”. Són dues agosarades, que prefereixen continuar la conversa. La resta de concurrència, en un rampell de prudència innecessària , ens hem refugiat sota el porxo de la capsa de vidre del local. A recer, la llum blavosa de la paret de placa pica l'ullet als llamps i contrasta amb la calidesa dels murs ataronjats del castell, creant un ambient quasi màgic.

Boumm! Els llampecs i la pluja han passat ràpids. És el Barça que ha marcat el primer gol. O això espera el personal i els clients, perquè afortunadament a La Sibil·la no hi ha televisió que destorbi converses, coquetejos o petons com els de la única parella present, que s'inclina amb passió contra la barana de vertigen. Jo, deixo el gintònic i les converses femenines. Pot ser que m'afanyi, que la segona part del partit promet.