Tres-cents quatre anys

Avui fa tres-cents quatre anys de la caiguda de la ciutat de Lleida a mans de les tropes de Felip V. L'11 de novembre de 1707 les tropes borbòniques culminaven un assalt iniciat l'estiu d'aquell any i conquerien la primera plaça forta de Catalunya, plaça que va ser durament castigada per tal que la resta de ciutats veiessin clar el pa que s'hi donava si no es rendien per les bones. Els resistents que quedaven van ser assassinats a l'edifici del Roser, la catedral, la Seu Vella, va ser ocupada i convertida en caserna militar i al seu voltant es va enderrocar tot el que hi havia, incloent-hi bona part de la Lleida medieval més noble. Perquè a la capital es facin una idea: és com si a Barcelona haguessin convertit en quarter de soldats el palau de la Generalitat i enderrocat tot al seu voltant en una àrea d'un quilòmetre. Quina ciutat resistiria una mutilació semblant? Lleida, condemnada per culpa d'això a una llarga decadència, ha arribat als nostres dies amb les cicatrius a la vista però viva al cap i a la fi.

Si el lector vol saber més detalls d'aquest capítol històric cabdal no només per a Lleida sinó per al conjunt del país, que retengui aquest nom: Josep Tort. És el director del consorci de la Seu Vella, una de les persones que millor coneix el monument i la ciutat, i realitza unes visites guiades al turó de la Seu Vella tan esplèndides als assistents a la inauguració del VI Congrés Excursionista de Catalunya. La història es pot explicar com una cadavèrica successió de reis tronats i destronats, o bé es pot fer explicar com ho va fer Josep Tort aquest dissabte, amb una barreja de passió i erudició rigorosa fins al punt que el visitant gairebé que pot sentir l'olor de la pólvora i la remor de les tropes castellanes assetjant els murs gòtics de la catedral lleidatana. Hi ajuden els murs captivadors de la catedral i ara també els del castell del Rei, també conegut com la Suda, on va ser coronat Jaume I i reobert recentment. El castell ofereix una panoràmica excel·lent de les muntanyes del Pirineu al nord, de Prades al sud, i dels tres rius que baixen de les muntanyes convertint la gran plana de Lleida en el rebost agroalimentari de Catalunya.

Tres-cents quatre anys després, i amb el país a les portes del 300 aniversari de l'Onze de Setembre de 1714, prendre nota de les mutilacions passades és la millor manera d'afrontar, amb passió i alhora amb rigor, quin futur col·lectiu volem.