Enric Pous

Jo sóc oncòleg. Sóc l'especialista en tumors. Ho vaig escollir perquè era una malaltia de veritat. De vegades un metge pot dir: “És que no té res, ve per anar al metge.” Amb aquesta malaltia, no. Aquesta és real. Això et fa sentir molt útil. Porto tumors de l'aparell genitourinari, pròstata, bufeta, ronyó, i tumors de cap i coll.

És una malaltia que ho té tot, perquè l'origen és als gens, però, si segueixes el pacient, l'acompanyes fins que es comença a fer plantejaments sobre el sentit de la vida. És molt enriquidor però aguantar-ho cada dia és dur. Avui mateix, una noia de quaranta anys, enginyera, ha recaigut d'una neo de mama, em diu: “Ara et faré la pregunta dura: quant em queda?” I tu li intentes explicar, hi ha una empatia, i, quan acabes, ella marxa i tu et quedes allà... Uf. De dotze visites que he tingut avui, n'hi ha hagut dues així de fortes. Figura que tenim suport de psicooncòlegs, fem una sessió mensual: bah.

Si jo tenia humor negre, ara és més negre. Tinc un pacient que és boníssim. Té una neo de pròstata estesa, li afecta els ossos però va aguantant, va tirant, té setanta anys i escaig i l'altre dia s'estava posant la químio a l'hospital, molt seriós, i li dic: “Cullera, tu! Sembla que estiguis al taüt, ja!” I la infermera em mira i diu: “No, no!” I ell: “Sí, sí, digues, digues, doctor Pous!”

Tinc un cas d'un noi amb càncer de còlon, amb trenta i escaig, ha recaigut ja en el pulmó i en el fetge, i en vam parlar amb la seva dona, i al cap d'uns dies em ve l'auxiliar i em diu: “Es veu que estan fent la llista del que els queda per fer.” I avui l'he vist i havien anat a Port Aventura amb els nens. Però jo sé, i ell sap, que no se'n sortirà. Jo no li ho he dit explícitament. Abans pensava que s'havia de ser clar, que ho han d'afrontar, però hi ha gent més capaç i gent que ho és menys. Tu ho has d'intuir. N'aprens. Sovint sembla que et pregunten una cosa i n'estan preguntant una altra.

De vegades ho penso. Tenir tant contacte amb la mort. No és del tot normal. Una persona, amb quantes morts s'enfronta, a la vida? Amb sis o set: pare, mare, tiets... O vint. Jo m'enfronto amb quaranta a l'any. Avui m'han dit: aquell s'ha mort. Cada setmana se'm mor algú. I, és clar, això no et pot fer una persona com una altra.