Pessebres vigents
El pessebre és una representació antiga que sobrepassa el fet religiós
Les figures i les composicions s'adapten als temps moderns, malgrat els immobilistes
“Quan ve Nadal fem el pessebre / amb rius, muntanyes de colors / el caganer, l'estrella, l'àngel / el nen, la mare i els pastors [...].” Miquel Martí i Pol en el seu Poema de Nadal dibuixava una de les tradicions d'origen religiós més arrelades. La pregunta a hores d'ara és: té sentit fer el pessebre avui en una societat multicultural i secularitzada?
El pessebrista i educador Enric Benavent considera que sí perquè com a tradició que és “està parlant de nosaltres: de la nostra història, dels nostres avantpassats, de la nostra manera de ser”. Manté que el pessebre depassa el fet religiós.
“Els pessebres no reprodueixen un moment històric, són una representació del naixement de Jesús enmig d'un context que ens és proper; per això hi posem pastors amb barretina, representem els nostres paisatges del Pirineu i hi posem les nostres masies. Depassa el fet religiós, perquè amb el pessebre t'estàs representant a tu mateix. Hi ha un contingut antropològic molt interessant, perquè representen la nostra història, la nostra societat.”
El pessebre tal com l'entenem ara (un paisatge que es munta cada any amb unes figures que normalment són les mateixes...) neix al segle XVIII. Passa de ser un fet devocional que es feia a les esglésies i als convents a ser un fet cultural i sociològic que es fa a les cases de les persones riques, i d'aquí al poble senzill, que vol emular-ho.
A principi del segle XX
És, doncs, al segle XIX que es comencen a construir pessebres amb figures senzilles i populars, figures que moltes vegades feien els terrissaires per treure's un sobresou. El pessebre popular ja ha nascut, però a Catalunya, a diferència d'altres indrets, en els primers 25 anys del segle XX els pessebristes més tradicionals es van imposar i van retardar l'auge dels pessebres més populars apostant per la tradició hebrea.
“A principi del segle XX, i coincidint amb l'època teològica en què s'estava buscant una mica el fet històric de Jesús, hi ha dos corrents ideològics dintre del pessebrisme. Per un cantó hi ha els tradicionalistes, que defensen un pessebre historicista, amb els personatges hebreus del moment en què va néixer Jesús. Aquests s'acaben imposant als més oberturistes i populars, que defensaven les figures adaptades al nostre entorn”, manté Benavent. El professor atribueix a aquests tradicionalistes l'alentiment i l'estancament del pessebre més proper a la nostra cultura, ara ja quasi recuperat.
“La iconoclàstia de les figures catalanes en favor de figures vestides amb hebreu que es va viure a Catalunya a principi del segle XX contrasta amb el que va passar a Nàpols o a la Provença”, manté. A la Provença, per exemple, només les figures del pessebre que representen el misteri estan representades com fa 2.000 anys, però la resta de personatges són sempre personatges de la Provença: representen les seves danses, les seves tradicions, els seus oficis, els seus jocs... A Nàpols, ídem: el pessebre és la representació de la vida dels napolitans al voltant del naixement de Jesús.
Benavent considera un “error” defensar un pessebre només historicista i, en canvi, considera que l'essència del pessebre és justament el contrari. “Jo crec que ha de tenir llibertat per anar-se contemporanitzant. Aquesta ha de ser la seva riquesa.” “Jo defenso que en una casa el fill petit pugui posar els Playmobil en el pessebre o records de la teva pròpia família, com ara una caseta que va regalar l'avi i que ja fa tres generacions que l'anem posant... No fem més que deixar que la nostra biografia hi entri ”, diu.
En aquest sentit, defensa el criticat pessebre que va fer l'Ajuntament de Barcelona el 2004, quan entre els personatges que anaven a adorar el nen Jesús hi havia el repartidor de butà pakistanès, la senyora amb el carro de la compra i un rasta que tocava la flauta. “Va ser injustament criticat. Era una actualització de les figures del pessebre molt contemporània. Aquell pessebre, que pretenia ser molt laic, acabava sent molt religiós perquè en el fons, tot Barcelona, que podia passejar-hi per dintre, s'incorporava en el pessebre i tothom anava a adorar el nen Jesús.”
Afegiu-hi un dimoniet...
La marededéu, sant Josep i el nen Jesús, el bou, la mula i l'àngel anunciador són imprescindibles en un pessebre. Però hi ha altres figures, com ara els pastors, entre els quals el que duu l'ovella al coll i que és el primer a arribar (una referència al bon pastor del cristianisme), els que duen ofrenes de la terra. Òbviament hi ha d'haver els Reis (que van venir de fora per reconèixer el Messies).
El pedagog Enric Benavent assegura que a ell li agrada posar un dimoniet en el pessebre. “És el diàleg entre el bé i el mal. Serveix una mica per recordar que el mal també existeix. Fa de contrapunt”, diu.
Llavors hi ha el caganer. Hi ha dues versions: la de l'Amades, que manté que és un signe de fertilitat de la terra, i la versió de la professora d'antropologia Josefina Roma, que parla del contrapunt. Ella diu que el caganer és el contrapunt que existeix en tantes coses de la vida: “Davant el més sublim, hi has de posar el més banal per dosificar-ho una mica. Davant l'encarnació de Déu, que és una cosa molt complicada, necessites posar-hi un aspecte més humà, més terrenal, l'aspecte més prosaic...” En el fons, també ens representa a nosaltres mateixos.
