La contraportada
La banalitat del mal
En Sanou és un immigrant sense documentació en regla, un d'aquells individus que per a molts, en plena crisi, han esdevingut la personificació dels problemes del país
El germà d'en Sanou havia estat alguna vegada rei negre i per tant ell deu ser membre de la família reial. Malgrat tot, fa uns dies, el van detenir. No havia assaltat cap vellet indefens, ni despatxava droga en un carreró fosc, ni tan sols intentava servir-se de la proximitat familiar amb sa majestat per fer negocis tèrbols, només havia sortit a comprar el pa. Membres de la policia nacional el van convidar a pujar al cotxe per comprovar el passaport a la comissaria i, unes horetes més tard, el conduïen cap al centre d'internament d'estrangers de la Zona Franca. Un indret on s'emmagatzemen els immigrants sense papers mentre es gestiona la seva expulsió.
En efecte, en Sanou no té la documentació en regla. Treballa sense contracte mentre espera amb ànsia que vencin els dos mesos que li falten per acomplir l'exigència legal dels tres anys d'arrelament. Mentrestant és un il·legal. Ja saben, un d'aquells individus que els discursos ostentosament o discretament xenòfobs utilitzen com espantall més o menys catastròfic i que no es poden tractar amb condescendència sense caure en la terrible calamitat del bonisme. Ha esdevingut una personificació dels problemes del país, una càrrega que ens enfosqueix l'horitzó, el futur de la llengua, el de la raça i que ens roba la cartera, la feina i les xicotes. Ningú ho diria, perquè en Sanou sembla un bon jan i probablement ho és, però quan la crisi ensenya les urpes es veu que no ens podem permetre sentimentalismes. Ara ja no voleu els immigrants? Em va preguntar fa uns dies el seu germà, l'exrei negre. La resposta la tindria més tard, quan del centre de la Zona Franca, un territori alegal, d'autolesions, d'indignitats, d'amuntegament, de desesperació i de presumptes maltractaments, van traslladar en Sanou cap a Madrid. Ocupava un dels tres vehicles que s'adreçaven a Barajas atapeïts d'ocupants que tenien el bitllet de la deportació pagat.
Si quan el mercat de treball els reclamava els vam obligar a arribar clandestinament, per què hauríem de ser més considerats ara que sobra mà d'obra? O ells o nosaltres, primer els de casa, aquí no hi cap tothom, se sent arreu per poc que es pari l'orella. És una remor profunda que quan es considera legitimada per determinades preses de posició públiques, emergeix com una onada que s'emporta qualsevol principi ètic. Les expulsions tenen aquest origen. Seguiran augmentant fins que d'aquí a uns anys tornem a descobrir buits en la nostra piràmide demogràfica. Pocs dels que coneixen el germà de l'exrei negre signarien la seva deportació mirant-lo als ulls. Probablement cap l'executaria personalment. Molts, en canvi, la reclamen, i és que la banalitat del mal té aquestes coses.
A en Sanou finalment no el van expulsar. Un advocat d'ofici admirable que va dedicar una nit a preparar un recurs i una jutgessa sensible als seus drets ho van evitar. No sé si tranquil·litza desconèixer el nom dels que omplien l'avió que va sortir de Barajas.
