La CRÒNICA
Normalitat de nassos
Un guia relatava, davant de la catedral, una de les “putades” fetes a santa Eulàlia: cobrir-la de neu
El paisatge d'ahir al migdia al centre de Barcelona s'assemblava prou al d'un dia normal, un dia sense estar capficats per les contingències del temps. Certes marques el feien diferent. Alguns ciutadans passejaven atrinxerats rere bufandes, gorres i grans abrics i sols deixaven al descobert els ulls. D'altres, sense tant d'abrigall, caminaven com encongits o tibats pel vent, a estones empipador. I d'altres feien com si no passés res. Ara, això sí, eren generalitzats els nassos vermells, tan còmics ells, però fets més habituals als països del nord. El fred també permetia veure singularitats, com alguns gorres cridaneres o tapaorelles sobredimensionats.
Com a exemple de la normalitat que dèiem, a la terrassa del Zurich, a la plaça Catalunya, hi havia 17 persones quan eren les 12 del migdia. Amb bufanda, menys de la meitat. Tres amics es disposaven a prendre, tranquil·lament, una cervesa sota el sol gèlid. Algú pot pensar que sols hi havia turistes en aquesta tessitura. No exactament. Quan ja eren tres quarts d'una, en una terrassa de davant de la catedral, un sevillà acabat d'arribar a Barcelona, de visita a un familiar, demanava una gerra de cervesa. “En baixar de l'avió ja ens ho han dit, que no n'hi havia per a tant, que hi havia molta alarma social”, va comentar en Rafael, aquest xicot sevillà.
A prop d'en Rafael, un avi treia a passejar, amb el cotxet, el seu nét. A la mateixa hora que ho sol fer cada dia, “fins cap a les dues”. “Sí que fa fred, però fa seixanta anys, quan jo era petit, aquest fred era d'allò més normal”, deia en Joan Poch, veí del Gòtic. “N'han fet un gra massa, però és clar, quan no passa res ens sembla que es curen en massa salut.”
Al pla de la catedral, s'encreuaven els grups de turistes i d'estudiants, com de costum, de visita a la Barcelona antiga. Un grup de joves era capitanejat per un guia que els relatava la llegenda de santa Eulàlia, una mica a la seva manera, tant pel to com per l'ordre dels fets: “La van cobrir de neu, però com que va resistir, després li van fer dotze... que ara no em surt la paraula; bé, dotze putades més.” Es referia als 13 martiris a què se suposa que va ser sotmesa.
La normalitat no sols era en el flux turístic sinó també en les protestes al carrer que dia sí i dia també –i ara que ja no neva, més– fan paleses situacions terribles. Des del pla de la catedral se sentia la remor de crits d'una cinquantena de membres de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, concentrats davant la seu de Catalunya Caixa. Allà van entregar unes 60 sol·licituds de dació en pagament del seu habitatge. Trista normalitat.
El pols comercial també es refeia, amb més moviment al carrer. “Avui, amb el sol, ja es veu més gent”, deia l'Agustí Ballesteros, nas roig, a l'estand d'una petita fira d'artesans al Portal de l'Àngel. Cada dia ha vingut a treballar des del Vendrell a la fira sense problemes. “Potser s'ha exagerat massa.” A pesar que el mal temps d'abans d'ahir havia tret gent del carrer, n'hi havia que sortien per assortir-se del calçat adequat. “Vam notar que venia gent a demanar bótes per abrigar”, explicava la Rosa Llopis, encarregada d'una sabateria.
Al final del Portal de l'Àngel, la Mercedes Fernández, venedora de l'ONCE, suportava sofertament el fred: “Quan s'amagui el sol serà bèstia.” I oferia la seva comprensió: “Jo ja entenc que els meteoròlegs no et puguin dir exactament on nevarà.” A la mateixa zona, en Mario, un quiosquer de trajectòria, que ha viscut les nevades del 1956 i 1962, es mirava amb distància l'episodi de fred d'ara: “No és de les vegades que ha fet més fred, ja no fa el fred d'abans.” I recordava que el 1962 va obrir el quiosc igualment i pel carrer havien d'anar esquivant la neu que queia dels teulats. Un altre que va viure aquestes nevades va ser en Joan Rossell, florista degà de la Rambla: “Va ser un cop molt fort, Barcelona no estava preparada per a una nevada com aquella.” Ara troba que “s'ha creat alarma” però que “sempre val més prevenir”. Amb la nevada del 62, quan “feia un fred que ara no hi és”, a la Rambla es van acumular 40 centímetres de neu i les parades no van poder obrir durant dies. “No es podia transitar ni fer res.” Sentint aquests relats, és clar que aquesta normalitat de nassos és beneïda.
