La cultura de la petanca

A la ciutat de Barcelona estem molt preocupats pel futur de Can Batlló i de Can Ricart. I també ho estem per si vindrà o no l'Eurovegas i què faran o deixaran de fer al Morrot, el Port Vell o Collserola. Per no parlar de les Glòries i les botigues i parades de la Rambla. Comparteixo aquesta preocupació. En tot cas, hi ha una cosa que no ens preocupa i ens hauria de preocupar: la petanca. M'explico. En una ciutat com la de Barcelona, de sòl escàs, que edifica allà on pot, cal aprofitar la crisi de la construcció per conservar la petanca. Per ser més exactes, cal preservar la cultura de la petanca que és manifesta en la seva arquitectura. Preciso: les pistes de petanca –els taulons de color verd que separen espais, les taules i bancs de factura artesana, els penjadors, els marcadors, les plantes i les flors– conformen una manera particular d'apropiar-se el territori i colonitzar-lo –aquesta enyorança de la natura i de la plaça pública on conviure i fins i tot celebrar festes com ara revetlles– que mereix de ser custodiada per l'autoritat competent. D'altra banda, la forma de celebrar el triomf –copes, plaques, medalles, pernils, formatges, embotits, llaunes de tonyina i algun pastís– també mereix la protecció en tant que expressió d'una certa manera de ser i fer. Per tot plegat –en temps de diversitat–, cal salvaguardar la petanca.