Reconversió encoberta del sistema sanitari

La crisi econòmica i la imposició espanyola i europea de la reducció del dèficit són les excuses, i no les causes, d'una reconversió del sistema sanitari català, un canvi ideològic encobert per afeblir l'assegurament públic i promocionar el privat.

L'estat del benestar era l'orgull d'Europa des de la Segona Guerra Mundial, però la filosofia socialdemòcrata ha perdut pes en la construcció del pensament polític europeu. 470 milions d'europeus estan governats per partits conservadors i 30 milions per partits d'esquerres. Malgrat això, Europa ha demostrat que els seus sistemes sanitaris són de millor qualitat i equitat, amb costos inferiors als dels països on el pes del sector privat és predominant, com els Estats Units. La base que ha permès mantenir aquesta Europa social és un pacte en clau de fiscalitat progressiva a canvi de protecció social universal.

Amb la transferència de les competències sanitàries, Catalunya va crear un model sanitari propi, amb provisió de serveis de titularitat mixta, pública i privada, sense afany de lucre. Més tard, la llei general de sanitat, impulsada pel socialista Ernest Lluch, creà un model d'accés universal, finançat per impostos i descentralitzat a les comunitats autònomes. Aquest consens entorn del sistema sanitari català durant trenta anys era un llarg miratge o era fruit d'un equilibri polític ara trencat?

Vint-i-tres anys de governs de CiU, amb una majoria municipal socialista –inclosa Barcelona– i set anys de govern d'Entesa havien permès que els partits majoritaris no dubtessin del model sanitari ni del seu crònic infrafinançament. Fins al 2010, els resultats eren altament positius. El sistema s'ha adaptat a la millora de l'esperança de vida, a l'increment de la població i a la gran innovació tecnològica, amb una despesa sanitària un 25% més baixa que la de les regions europees similars.

Què ha passat de diferent, doncs, els darrers quinze mesos amb el president Mas? S'ha trencat l'equilibri polític CiU-PSC. L'actual CiU és el més de dretes de la història: pacta amb el PP tots els temes econòmics, laborals i socials. El PP governa amb majoria absoluta, i legisla en contra del sector públic sota el paraigua de Merkel i la majoria conservadora europea.

Els dos pressupostos de la Generalitat aprovats amb el pacte CiU-PP han reduït un 14% el pressupost de Salut, la davallada més alta de totes les comunitats autònomes. El 2010 la despesa sanitària a Catalunya era de 1.365 euros per persona, congelada per raons de la crisi des del 2008. El pressupost de 2012 situa la despesa anual per persona a l'entorn dels 1.200 euros. Les retallades comporten un empitjorament de la qualitat i l'equitat, baixos salaris i acomiadaments, emigració de professionals sanitaris i fragilitat dels sectors industrials i dels proveïdors de serveis.

El conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, argumenta la necessitat de “modular” la universalitat dels serveis públics amb arguments falsos. Diu que són cars, ineficients i insostenibles. Es promocionen les assegurances privades, mentre que el sector concertat públic busca cobrir la caiguda d'ingressos públics amb activitat privada, sense codis ètics generalitzats. La reforma proposada de l'ICS està orientada a permetre l'atenció de pacients amb assegurança privada a les noves 22 filials que es vol crear a l'atenció primària hospitalària.

L'accessibilitat està empitjorant: es retarden els diagnòstics, les intervencions quirúrgiques i les visites, un reclam per optar per una assegurança de salut privada. Fins al 2010, a l'entorn del 26% dels catalans tenien una pòlissa privada. Els catalans valoraven el sistema públic, i fins i tot els que tenien un sistema privat usaven el públic per a urgències i malalties greus. La major part de persones grans van al sistema públic perquè les prestacions són millors i els medicaments són gratuïts. A més, les pòlisses privades han apujat els preus en augmentar el riscos de la salut.

Els sistemes sanitaris universals són més eficaços, a part de qualitatius i equitatius, sempre que no es descapitalitzin. Els baixos salaris, la precarietat laboral dels personals sanitaris i la falta de perspectiva generen desencís i la necessitat de buscar a l'activitat privada salaris complementaris. A mitjà termini, es començaria a descapitalitzar la inversió i la tecnologia i perdria qualitat la docència, la recerca i la transferència a l'economia. Si el percentatge de catalans que opten pels serveis sanitaris privats augmenta fins al 40-50%, estarem deixant enrere un model que ha funcionat durant trenta anys.

Per tant, el debat i l'acord, si encara és possible, ha de centrar-se en els temes substantius, aquí i a Espanya:

– Quin és el paper de l'assegurament públic universal, amb quina cartera de serveis i de prestacions i amb quin finançament? El Parlament ha aprovat l'euro per recepta amb l'acord CiU-PP, sense la concreció de quin ha de ser el finançament per impostos. És injust i no resoldrà el tema de fons. Recaptarà entre 100 i 180 milions d'euros, quan amb la supressió de l'impost de successions i donacions hem deixat de recaptar-ne més de 400. Només és ètic revisar les taxes quan s'aferma el sistema sanitari públic i no es perd l'equitat.

– Quin és el paper de la salut pública i la salut comunitària? Ara és més necessari que mai invertir en prevenció, a minimitzar les desigualtats en salut i a liderar la sostenibilitat de l'atenció a les malalties cròniques. Els centres de salut són la clau del sistema.

– Quines són les mesures d'austeritat a pactar mentre duri la caiguda d'ingressos? Quines les reformes i quin el model de pagament dels serveis públics? L'únic debat possible ha de ser per atorgar autonomia als centres, amb més lideratge professional i continuïtat entre diferents nivells assistencials. També hem de revisar en profunditat el model empresarial públic, sense ànim de lucre i cabdal en el sistema català.

– Finalment, quin és el paper necessari de l'assegurament privat i els mecanismes de control de resultats qualitat i ètics per a tot el sistema?

Exigeixo claredat al govern actual, ens hi estem jugant el dret igualitari a la salut, el sistema sanitari, la recerca, la docència, els sectors econòmics vinculats a Salut del present i de la Catalunya del 2020.