Qui mana, aquí?

Fins no fa pas gaire, les mans que retenien el poder eren clares i conegudes. El cap de família, l'alcalde i el cap d'estat tenien un poder quasi absolut en els seus dominis. El cap de família gaudia d'un respecte inqüestionable i el reivindicava a cops d'espardenya o de garrot. Qui no recorda l'entranyable pare sacerdot a Fanny & Alexander, de Bergman? El cap d'estat era un autarca que ho decidia tot fronteres endins, i que s'escudava rere un exèrcit quan anaven mal dades. L'alcalde potser no tenia un poder tan imposant (perquè el cap d'Estat i altres càrrecs intermedis li xuclaven les competències). Durant el franquisme, a més, els alcaldes van arribar a un punt baix en què es limitaven, gairebé, a exercir com a delegats del poder superior, tot i que tenien una certa capacitat de fer i desfer a caprici, a sopluig del lema avui anacrònic de l'“Ordeno y mando”. De tot això, què en queda? Caps de família amb l'autoritat qüestionada per totes bandes. Estats que ja no depenen només de si mateixos i poders polítics sotmesos vergonyosament al poder econòmic. I els alcaldes? Potser són, dels tres, els que han vist menys canvis en el seu estatus. Però els temps anuncien canvis i caldrà estar amatents. El futur que esperàvem representava un major acostament del poder al poble. Però, tal com van les coses, no sembla que anem cap aquí.