Cap on va la indignació?
El 15-M afronta el primer aniversari amb ganes de tornar a reivindicar-se com a altaveu de les protestes per la crisi econòmica i el malestar ciutadà
Sociòlegs i experts en moviments socials plantegen que el repte és articular propostes constructives
Els experts valoren dels “indignats” que han sabut agitar consciències
Ni enterrat, ni mort. Però, amb futur? Els “indignats” estan disposats a demostrar que sí, que en té, de futur, tornant a treure la gent al carrer i tornant a ocupar places, i tornant, un altre cop, a recollir la protesta, en forma de mil lemes i pancartes i en forma d'assemblees participatives que s'allargaran tot el que calgui. Sociòlegs i experts en moviments socials no dubten que el retorn del 15-M tornarà a fer parlar i mobilitzarà molta gent, però la majoria posen en dubte que aconsegueixi anar més enllà i concretar-se. Des de dins, la celebració del primer aniversari del fenomen dels “indignats” es veu com una nova oportunitat. “Queden els principis que ens van unir a les places: l'apartidisme, l'asindicalisme, l'assemblearisme i la no-violència. Queda una societat mobilitzada i un planeta sencer aixecant-se contra les injustícies comeses per uns pocs que es pensen que controlen el món”, contesta un dels membres de la comissió d'internacional del moviment a la pregunta de quin sentit té el retorn.
El 15-M afronta el primer aniversari amb ganes de reivindicar-se com a altaveu de les protestes contra les retallades i les queixes per la dissolució de l'estat del benestar. Una prova de foc serà la capacitat de mobilització de la manifestació de demà tenint a la memòria èxits com el del 19 de juny de l'any passat i intentant fer visible la feina que s'ha fet durant mesos, de manera molt més silenciosa, en les assemblees de barris.
“Els «indignats» saben enfocar millor la diagnosi que la resposta: la societat és com un malalt greu en què perdem les fites laborals i socials que havíem aconseguit, i el 15-M dóna un toc d'alerta a uns polítics que deixen el destí en mans dels mercats. Vista la diagnosi, què fem?” Aquest és el plantejament que fa el director de la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica d'Esade, Àngel Castiñeira, que defensa que “una bona capacitat d'autocrítica és saludable”, però es pregunta “què hi ha després de la indignació?”. I aquest és, segons ell, el gran repte: com s'articulen les propostes després d'ocupar carrers.
Gosar dir prou
La sociòloga Marina Subirats, en canvi, defensa que “els «indignats» sí que han assolit uns objectius, perquè han sabut marcar límits als governs i han donat una empenta a molta gent, que s'ha atrevit a dir prou”. També dubta, però, que es pugui mantenir durant molt de temps el nivell de bel·ligerància del maig i juny de l'any passat i aposta més aviat per l'efectivitat de fer “un treball més en profunditat que arreli a les assemblees de barri”. I ho defineix amb una imatge: “Si vam viure la flamarada, ara hem de poder dir que és una foguera que s'ha escampat.” En aquesta mateixa línia, la degana del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, Anna Parés, considera que l'aniversari del 15-M arriba precisament en un marc encara més dur que fa un any, perquè “l'atur té nom i cognoms, en què hi ha coneguts i familiars; les retallades han esdevingut habituals i els impostos augmenten”. A més d'aquests, Parés detalla una llarga llista de motius que duen molts ciutadans a la indignació. “Ens queda la solidaritat del nostre grup de convivència i, sobretot, indignar-nos”, afirma sense dubtar-ho.
Com fer el pas de la indignació a l'acció és un dels deures que per a molts arrossega el moviment. Des de dins recorden que les accions als barris, l'ocupació de centres d'atenció primària (CAP) perquè no es tanquin, les mobilitzacions per evitar desnonaments, la recollida de firmes a favor de la dació en pagament i la participació en les manifestacions antiretallades han format part de les agendes dels “indignats”, consultables a webs com ara 12m15m.acampadadebarcelona.org. “Està bé ser la pedra a la sabata dels governs i mantenir una actitud vigilant, però si no s'articula un ideari concret, amb uns objectius concrets per incidir en la vida política i transformar la realitat, hi ha el perill que el grup desaparegui”, adverteix Castiñeira, que prefereix parlar de grup i no pas de moviment fins que no hi hagi una estructura, un projecte i uns objectius. Posa el cas del moviment verd de Petra Kelly dels anys noranta a Alemanya que va intentar funcionar sense líder per no ser corretja de transmissió dels partits i va ser impossible. Un cop feta la reflexió, el director de la Càtedra de Lideratges d'Esade subratlla que no vol treure valor al fenomen, perquè “la capacitat d'indignar-se és el camí cap a un sentiment profund de justícia”.
Parés lamenta que a hores d'ara “els polítics continuïn impermeables a dins de la seva closca en relació amb el carrer, la gent i les plataformes que posen en evidència les carències del funcionament diari de la democràcia” i també que “entre alguns polítics i alguns mitjans és vulgui transmetre una imatge de fenomen marginal”. “La falta de líders, propostes endreçades i una articulació jurídica que els doni cos i entitat” pot ser un problema, planteja el director de Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull, Francesc Torralba, que lamenta com els va desacreditar que s'hi colessin grups violents. Recorda que al llarg de la història hi ha hagut altres moviments d'indignats que, ben liderats, han donat fruits i insisteix que el camí ha de ser “convertir la indignació, que és el primer pas per al canvi, en propostes constructives”.
El paper dels partits
“No es pot demanar a uns joves, que ni tenen experiència política, que arribin i tinguin solucions per a tot d'un dia per l'altre”, els excusa Subirats. Destaca del 15-M que ha sabut fer evident que “cal una altra manera de funcionar i que la renovació a fons no la faran els partits tradicionals”. La clau per a la sociòloga és “treballar per a unes noves bases ètiques i de convivència”.
Un dels intel·lectuals que més s'ha implicat amb el fenomen és el doctor en ciències econòmiques, expert en relacions nord-sud i qüestions de desenvolupament, Arcadi Oliveres. “Van ser pioners en desvetllar consciències endormiscades i vist al cap d'un any em sembla que s'ha estat fent una bona feina”, resumeix. També pensa que cal establir uns objectius concrets per fer avançar el moviment, però no troba necessari que hi hagi uns líders, perquè “les xarxes socials han deixat enrere aquelles èpoques en què hi havia un senyor que pujava en un pedestal i donava lliçons als altres”. I afegeix que tampoc cal anar penjant cartells per convocar assemblees a les places, perquè ja es fa per Twitter o Facebook. Oliveres, autor de Diguem prou! Indignació i respostes a un sistema malalt (Angle Editorial), serà diumenge a la tarda a la plaça de Catalunya per parlar del deute.
El consistori, a l'expectativa
El regidor de Seguretat i Via Pública de Girona, Joan Alcalà, assegura que l'equip de govern es manté a l'expectativa sobre què passa amb els actes previstos per al moviment 15-M. Tot i això, veu “complicat que puguin acampar a la plaça Catalunya, perquè està plenament ocupada per les flors i la presència d'una empresa durant la mostra floral”. Alcalà expressa la voluntat que “hi hagués algun interlocutor per facilitar les coses” i avança que no hi ha cap criteri establert i que s'actuarà “sobre la marxa”. L'acampada del 15-M durant l'any passat a la plaça Catalunya de Girona va acabar malmetent els parterres florals que hi havia i el consistori es va gastar durant l'estiu uns 17.000 euros per reparar els elements malmesos. El consistori tampoc té cap comunicació oficial de la manifestació que està prevista per demà.
