Bous i vaques i gallines amb sabates

A Silla, el meu estimat poble, no ens lliurem tampoc d'una certa baralla dialèctica en públic al voltant de la festa-espectacle dels bous al carrer. És curiós constatar la polseguera que pot armar-se entre partidaris del si sí i del no a la celebració d'aquesta mena de fira de mostres de les essències celtibèriques.

Mentiria si diguera que no tinc res que objectar a la tradició de fer compartir carrers i places en festa entre bèsties i personal de a peu. Mai no han sigut plat del meu gust aquest tipus de manifestacions d'un folklore més que discutible. No m'agrada veure l'àgora del meu poble, la nostra emblemàtica plaça presidida per l'església i l'Ajuntament, lloc on acomiadem els nostres difunts i on es llueixen també les fadrines de blanc acabades de casar, convertida en dipòsit d'una barreja de pandecades d'animals remugadors i orí dels devots de Vacus, ni que siga per uns quants dies a l'any. Tampoc no deuran estar massa d'acord els artistes convidats a la festa, bous i vaques, imprescindibles, que s'emporten la pitjor part.

Tanmateix, sembla que ara per ara la discussió no es planteja en termes de si sí o si no a la festa. Tan sols una part de l'espectre polític local defensa la conveniència d'aplicar la teoria econòmica que propala la dreta en aquest temps que corren. Hi ha qui diu que, si es rebaixen els diners que fan falta a les escoles i en medicines, també la festa dels bous hauria de veure's afectada per les retallades de moda.

No li manca lògica a aquest posicionament. És allò de o tots calbs o tots pelats. Diuen els partidaris d'aplicar la tisorada a la festa, que si la població s'ha d'estrènyer el cinturó prescindint de serveis de primera necessitat, que per altra banda paguem entre tots via impostos, ¿per què els aficionats a aquesta tauromàquia de carreró han de fruir de la seua afició sense experimentar les corresponents restriccions? Si ens esporguen el dret a un ensenyament públic de qualitat, si ens fan pagar més cares que fa un temps les medicines quan estem malalts, si fins i tot les pensions de jubilació ens les han pessigat i no poquet via impost de renda, ¿per què els tauròfils han de seguir divertint-se amb els diners de tots com si ací no passara res?

La cosa té pelendengues. Un Ajuntament que no pot pagar els deutes que manté amb els seus proveïdors des de fa anys, que deu encara nòmines als seus empleats i que no sap si els podrà pagar els havers als funcionaris despús-demà, és incomprensible, diuen, que entre en polèmica per mantenir una festa que no deixa de ser un atavisme, segons comenta algú, meitat recialla d'un món de mascles, per molt que s'hagen sumat darrerament amb fervor les xiques modernes, meitat vàlvula per on porguen bona part del cúmul de frustracions que la vida els depara als devots de la festa bouera.

Per si de cas serveix d'orientació, contaré un fet ocorregut aquests dies. He escoltat per la ràdio que a un poble menut de no sé on, amb la pràctica de bous al carrer ben arrelada, el seu alcalde havia pensat en destinar els diners que li costava a la caixa municipal la festa del minotaure a donar jornals a les persones que van a demanar-li treball cada dia perquè no tenen de què alimentar els fills.

Segur que al nostre poble hi ha un bon grapat de famílies en aquesta situació. Però, això no és tot. També deu l'Ajuntament un milió d'euros a proveïdors locals, xicotets comerços i autònoms, que els vindria molt bé cobrar ni que siga una part del deute que duen al coll. No diguem l'alegria que se'n durien els empleats municipals que no han percebut la paga de Nadal i no saben si cobraran el mes de setembre.

De festa de bous, pot haver-ne, com sempre la hi hagut, sols que al menys en aquesta ocasió els seus fans farien molt bé pagant-se-la de la butxaca i essent una miqueta més discrets a l'hora de molestar la resta de veïns.