Tot és mentida

Podem viure sense votar, sense llegir la premsa, ignorant les eleccions i els mitjans de comunicació? Podem allunyar-nos de la viciada disputa per quatre tristes veritats i de les depriments limitacions de la política i del debat partidista per ordenar l'economia i la justícia? Podem, doncs, prescindir feliçment d'aquests estímuls que ens conformen la mirada i la concepció de la realitat i desentendre'ns de la nostra responsabilitat participativa? I fer-ho, a més, no per haver estat seduïts per una de les crides que animen a abandonar el món per recloure's en els silencis dels anacoretes, sinó amb la naturalitat de qui es sotmet a una mesura higiènica o un tractament de desintoxicació?

Als que ens sentim lligats a la realitat, a l'actualitat, o si volen a la construcció artificial que ens en fan, no ens resulta fàcil; encara que ens perjudiqui necessitem la dosi diària per tancar els infinits interrogants i reblar el clau d'algunes certeses, però certament, cada vegada són més els que es deslliuren d'aquesta tensió i tresquen pels diaris buscant els esports o els teatres o les pàgines de societat o el sudoku, i sintonitzen emissores o televisions on si mai s'hi enraona és fent broma.

Diuen que tot és mentida i, com hem vist recentment, quan se'ls convoca a les urnes no es senten al·ludits, o exerceixen l'abstenció amb solemne menyspreu. Perquè afirmen que, de fet, el món es regeix des dels consells d'administració i que aquesta crisi de la qual únicament se'n salven els que l'han provocat, n'és una prova incontestable. I fins i tot alguns afegeixen que els mitjans desinformen interessadament; que les quatre agències de notícies que ens expliquen el món estan vinculades a potents grups econòmics, que les grans empreses periodístiques tenen lligams polítics, concessions per rebre i negocis per explotar; o governs per enderrocar quan lesionen els interessos de les empreses que els sustenten.

Que la publicitat condiciona i que l'audiència de molts mitjans –els lectors, els oients, el públic– no són sinó la clientela que s'ofereix en els contractes publicitaris. Que la selecció de la informació es fa sota aquestes premisses i que per aquesta raó hem parlat exhaustivament d'uns centenars de morts de la grip aviària o dels de la grip porcina i no s'ha dit ni piu dels dos milions de criatures que cada any moren per diarrees fàcilment curables, o de les 2.500 persones que ens els darrers mesos s'ha emportat una epidèmia de meningitis a l'Àfrica negra. O d'impressionants fitxatges estel·lars i no dels mil milions de persones que segons la FAO aquest any passaran gana. Òbviament no són només els habitants de règims autocràtics i tancats com l'Iran els que tenen problemes amb la informació. Si els nostres sistemes polítics són sistemes d'opinió pública, no és difícil entendre on es manté la lluita pel poder, i deu ser d'això que s'han alliberat els que viuen sense llegir diaris ni omplir les urnes.

Però la realitat, artificial o no, és obstinada i, com acabem de veure, no sembla que la ridícula representativitat obtinguda hagi deixat excessivament preocupats els que ens representen al Parlament Europeu. Les legislacions, els poders i la crisi són reals, i probablement per aquesta raó encara esperem trobar les claus del món i les energies esperançadores en els mitjans petits, autònoms, descentralitzats, arrelats al territori i la seva gent, en la poderosa escletxa d'internet o en algunes fonts alternatives. Perquè fins i tot els que afirmen que tot és mentida es deleixen per arrapar-se a alguna veritat.