La moda, mala consellera

El Museu de Lleida és un dels edificis més bonics de la capital del Ponent. Modern, funcional, les seves finestres provoquen a l'interior uns jocs de llums tènues que, en els migdies de la intensa canícula lleidatana, resulten un oasi gairebé tan atractiu com les joies pictòriques medievals que acull al seu interior. Lluny de l'arquitectura d'aparador de la Llotja, que és un exuberant Palau de Congressos aixecat en els darrers moments del boom econòmic, al Museu de Lleida està molt ben compensada la relació entre l'elegància exterior i el valor del que s'hi fa a dins. Per exemple, ahir: s'hi va inaugurar l'exposició Fragments d'un passat: el retaule gòtic de l'església de Sant Joan de Lleida. L'exposició mostra els sis compartiments conservats al MNAC de Barcelona del retaule major de l'antiga església de Sant Joan de Lleida, ja desapareguda. Del retaule es coneixen l'autoria i deu compartiments: set dels quals episodis de la vida de sant Joan Baptista i tres més són representacions de sants.

El retaule el va pintar Pere Garcia de Benavarri entre els anys 1473 i 1482. A aquest pintor se li atribueixen obres religioses a Aragó, la Ribagorça, el Pallars, Lleida i, en general, tot el Pirineu català i occità. Llavors no existia Hollywood però avui diríem que Pere Garcia formava part de l'star system pictòric del moment. Fins i tot ha generat polèmica com els actuals, tot i que sense haver-la buscat. Moltes obres del litigi per l'art sacre entre Catalunya i Aragó són d'aquest pintor ribagorçà.

El retaule es va estar durant uns dos-cents anys a l'antiga església de Sant Joan. Però va passar de moda i el 1678 la van vendre a una església de poble, a Benavent de Segrià, i al seu lloc van posar un flamant retaule barroc. A Benavent va passar el que va passar en tantes esglésies del XIX i principis del XX: l'obra va acabar dispersa en mans de museus llunyans i col·leccionistes privats. El MNAC n'ha reunit uns quants, altres peces són a Boston, i una altra taula era el 1979 en una galeria de París i se n'ha perdut el rastre.

Ara el gòtic torna a ser moda o, si més no, provoca subhastes d'escàndol. Fóra bo que els responsables públics, tan amatents en temps de bonança als excessos artístics i arquitectònics d'última moda, posin una mirada en la ciutat antiga. En el barri vell, per exemple. Normalment, allò que més es menyspreava acaba sent, en realitat, el que de veritat tenia valor.