Societat

Patrimoni

La litúrgia del fum

La carbonera de Sant Climent de Peralta s'ha convertit en un fenomen de la contrada, que va més enllà de l'esforç anual de recuperació d'un vell ofici

Aquest cap de setmana van desmuntar la pila de la vintena edició

Superat el perill de morir d'èxit, s'ha consolidat com a necessitat social encaixada entre l'estiu i Fires

Durant la carbonera, els àpatses converteixen en un fòrum en què les vivències pròpies es col·lectivitzen

Quan l'estiu s'endreça i abans dels empatxos de castanyes a Fires, pren protagonisme cada octubre, i ja en fa vint anys, la carbonera de les Gavarres –des de fa disset anys ubicada al pla de Can Frigola a Sant Climent de Peralta–, un esforç col·lectiu de recuperació de la memòria popular que ha esdevingut amb els anys un fenomen de la contrada, una crida a la socialització i al bon veïnatge. En definitiva, un fòrum en què s'ofeguen maldecaps quotidians, en què la crisi ho sembla menys i en què s'aprèn que la lluella és una trampa per arreplegar ratolins, es descobreix si cal treure o no el grill als alls abans de picar-los per fer un bon allioli i, fins i tot, un es pot aproximar a la veritat en un fet tan decisiu per a l'evolució humana, com és saber, finalment, si el vi fa sang.

Rememorar octubre rere octubre un vell ofici arrelat profundament a les Gavarres ha fet de la pila una excusa per a la trobada i la xefla, un fre al dia a dia, una coça a les preocupacions. Vint anys d'un ritus fumat, d'una litúrgia que consisteix a traslladar els àpats –l'esmorzar, el dinar i també el sopar– d'espai i portar-los a peu de les Gavarres per convertir-los en fòrum de col·lectivització de vivències. “Què hi fa tota aquesta gent un dimecres, sopant al mig de les Gavarres?”, es preguntava un visitant primerenc la setmana passada. “Viure”, era la resposta.

I la carbonera, és clar. Aquesta és la gran excusa per a molts, però, per a molts, també, és un gran exercici de pedagogia, un reconeixement a aquells homes que van aixecar un país, anant a bosc, una expressió que ara sona diumengera.

Lluís Pla, el carboner en cap, ja fa vint anys que s'arrima a la pila per ensenyar als més joves com es carbonava la llenya d'alsina i les rabasses de bruc per fer carbó, un element imprescindible a les cases per cuinar. Amb 89 anys, en Lluís sempre té coses per ensenyar als petits de les escoles, a qui ensenya com s'empila, com s'embaluma, com s'encén, com es bitlla i com es desempila. I als més grans també. Amb ells comparteix debat sobre el color del fum, la conveniència de fer més forats o no perquè la fusta carboni així o aixà. Personatges com ara Josep Alemany, en Coia, o Narcís Parals, el Moliner, el rei de l'allioli, són actors d'una representació amb un gran protagonista i un repartiment coral igual d'important.

Pep Matas, historiador i advocat, va calar foc a la pila en l'encesa honorífica d'aquest any. La seva aportació, molt en el terreny de la inducció intel·lectual, va ser engendradorament vital. Ell va ser qui va començar la frase “i per què no...” que va engrescar Lluís Pla i Simon Cruanyes, dos vells carboners, a fer la primera pila el 1993 al mas Baulida dels Metges.

L'experiència va ser un èxit i es va repetir l'any següent al mateix indret. D'aquells primers anys, Matas explicava l'anècdota que van protagonitzar dos joves guàrdies civils del Seprona. “Ustedes no pueden hacer esto aquí”, van venir a informar. Lluís Pla va resoldre el maldecap. Bóta en mà i amb sigil, s'hi va apropar. “Volen provar-lo?”, els va sorprendre amb habilitat bosquetana. Un parell de xarrupades cadascun a la bóta i tot arreglat.

El 1995, l'Ajuntament de Forallac va donar suport a la iniciativa i va organitzar la cuita al camp de la cadena de Fitor, que ja va tenir molt bona acollida. Per aquest motiu l'any següent es va decidir traslladar-la fins al mas Frigola, al peu del massís, en un indret més accessible. I d'això ja fa disset anys.

L'Ajuntament de Forallac i l'Associació del Cau dels Pins han fet créixer al llarg d'aquests vint anys, el ritual anual del fum. Per mig, un intercanvi amb carboners suecs (2001) i amb uns altres de nord-catalans (2007-2008) i una creixent popularització, degudament esmorteïda en algun dels moments en què hi ha hagut un risc de morir d'èxit.

Paper clau també ha estat el suport documentalista de Toni Martí, que ha enregistrat tot allò que hi succeeix i ha contribuït a la seva difusió amb la producció de tres documentals –Homes de fum, El caliu de la memòria i Quinze carboneres a les Gavarres– que expliquen la recuperació de l'antic ofici i el caliu que ha generat al seu voltant. Dissabte van recollir el carbó de la pila del 2012. I fins a l'any vinent. Quan acabi l'estiu, molts demanaran hora al metge per fer-se les anàlisis de sang anuals. “Això s'ha de fer sempre abans de la carbonera”, es tornarà a sentir una i altra vegada arran de pila.

Vell ofici
Simon Cruanyes i Lluís Pla, vells carboners de les Gavarres, han ensenyat durant anys tot allò que sabien de l'art de fer carbó a bosc a les noves generacions. El nord-català Quim Costa i Lluís Ribas, de Sant Gregori, també hi han contribuït.
17
anys.
Salvi Frigola rep des de l'any 1996 la carbonera i la seva gent a casa seva.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.