Les víctimes no sempre estan soles

La seva feina és discreta però efectiva. Als passadissos de l'Audiència de Barcelona els confonen amb advocats, assistents socials o familiars... Van vestits de carrer i la seva arma secreta: donar seguretat a la víctima i tenir un paquet de mocadors sempre a punt. “La nostra feina és de mosso de protecció, però també fem un servei social”, afirma David Miracle, caporal i uns dels primers agents de la policia catalana a formar part el 1994 del grup servei de protecció i tutela a les víctimes de violència de gènere i d'agressions sexuals, que va impulsar el llavors fiscal en cap del TSJC, Carlos Jiménez Villarejo, amb el vistiplau de la conselleria d'Interior.

És un grup pioner, que va avançar-se una dècada a la llei contra la violència de gènere, fent protecció de les víctimes quan encara no existien les ordres d'allunyament i acompanyant-les als judicis. L'Ester i la Vicky –de la primera promoció de dones mosso (sí, van haver de dur una faldilla pantaló i unes sabates horroroses) i l'Àngels i la Cristina, totes quatre procedents de la divisió central d'investigació, són, amb la Miracle, les policies d'aquest grup, format per altres professionals i que dirigeix la fiscal Isabel Moran, a la demarcació de Barcelona.

Amb amargor, expliquen que han retrobat una de les primeres dones que van atendre, 14 anys després. El marit la pegava i com que no existien les ordres d'allunyament, l'acompanyaven cada cop que sortia de casa: a l'escola amb el nen, a comprar, a l'autoescola... El marit va endur-se el nen a Síria, tot i les seves alertes. La dona el va convèncer que tornés amb ella i un cop va posar un peu a l'Estat espanyol, l'administració va treure-li el menor i li va tornar a la mare. Ara, han tornat a assistir-la perquè el fill, de 18 anys, amb problemes amb les drogues, la maltracta. “Malgrat tota la informació i la sensibilitat que hi ha ara, molts joves cauen tant o més en aquests rols masclistes; hi ha ordres a joves de 20 anys”, lamenta la Cristina.

Amb els Mossos desplegats, les ordres de protecció les fa cada comissaria. Per això, la tasca principal del grup és assistir les víctimes de violència de gènere i d'agressions sexuals, siguin menors, homes o dones, a judici. La majoria accepta la seva protecció per evitar tot contacte amb l'agressor. Els agents es converteixen en l'ombra de la víctima a la sala de vistes i, abans, els expliquen com és un judici i també que no tinguin recança a acceptar una indemnització. Gairebé cada dia assisteixen una víctima en judicis a l'Audiència de Barcelona, i amb els anys han fet el cor fort, ja que hi ha casos colpidors. L'Ester recorda, sense oblidar els seus noms, menors agredides pels seus pares, com el cas d'un forense, que van absoldre tot i les evidències.

Malgrat els protocols, el procés penal oblida la víctima i no va ser una excepció en l'inici del grup a l'Audiència. “Alguns magistrats no ens deixaven entrar a la sala, i ara ens demanen que fem de mampara o que busquem una víctima”, explica la Vicki. L'Àngels expressa un sentiment del grup: hauria de ser obligatori que quan la fiscalia i la defensa d'un acusat arriben a un acord, se n'informi la víctima. “Hi ha fiscals i magistrats exquisits”, asseguren, però en la majoria de casos no es diu ni ase ni bèstia a la persona que ha fet un esforç per anar a judici, despullar la seva intimitat i enfrontar-se al terror que va viure.