Societat
Carles MacCragh Prujà
Degà dels advocats gironins
“Sóc advocat, però em sento més escriptor”
La professió d'advocat li ha servit per aprofundir en el reconeixement i defensa dels drets humans arreu del món, i per fer-ho va decidir crear uns premis que avui tenen prestigi internacional
Humanista
Carles MacCragh (Barcelona 1952) és advocat, degà del Col·legi d'Advocats de Girona, és fundador i president de l'associació humanitària Liber Press, que des de l'any 1999, concedeix anualment els premis Liber Press. Amb la seva novel·la La infermera tunissiana (Palma de Mallorca, 2008) va guanyar el premi Pare Colom 2008 de narrativa, una obra que va ser traduïda a l'àrab l'any 2010. El hombre que amaneció italiano (Madrid, 2011) va ser finalista del premi Juan Rulfo de novel·la curta, l'any 2007, un premi que es concedeix a París. També h a publicat Fauna fantàstica del Fluvià a Besalú (Besalú, 2010) i és col·laborador habitual de diverses publicacions, entre les quals, Recull, Lletres a Plom i la Revista de Girona.
Una conversa amb Carles MacCragh pot durar hores. Fem l'entrevista en una sala de reunions perquè en el seu despatx és impossible de trobar-hi un espai lliure. Piles de papers, sentències i documents, etc... Allò que per mi representa un caos absolut per Carles MacCragh no és cap problema, sap on trobar cada cosa. Ell és així, a primer cop d'ull ens pot semblar que ho té tot amuntegat, però Carles MacCragh no és gens dispers, té les idees i les seves prioritats molt clares. S'ha d'organitzar, per força, molt bé, perquè d'altra manera no podria compagina la seva professió d'advocat laboralista amb la de degà del Col·legi d'Advocats de Girona, president de l'associació humanitària Liber Press i escriptor.
El cognom de MacCragh, d'on ve?
Ve d'Irlanda, del comtat de Nero. Fa cinc o sis generacions que els MacCragh van venir a Catalunya. Jo vaig néixer a Barcelona però la meva família és de Besalú. Tot i que el meu és un cognom irlandès, vaig néixer a la clínica del Pilar de Barcelona i després vaig estudiar a Madrid.
Barcelona, Madrid, Besalú i Girona?
De petit tenia asma i em van enviar a estudiar a l'Escorial, hi vaig anar als 9 anys, i després em vaig quedar a Madrid a fer part de la carrera, fins a 20 anys. Tinc una formació més castellana que catalana. Escric molt en castellà, tot i que ho faig també en català.
I com arriba, a Girona?
Quan vaig tornar a Barcelona, vaig entrar a fer Periodisme, també a Filosofia i Lletres, i finalment la carrera de Dret, que havia començat a Madrid, la vaig acabar a Barcelona. Un cop llicenciat vaig començar a exercir d'advocat a Girona.
Girona, avui, ja és la seva ciutat?
A Girona hi he fet molt bons amics i em sento estimat pels gironins. Però sempre he pensat que si hagués nascut a Girona moltes coses de les que he fet aquí, com la iniciativa dels Liber Press, hauria tingut més suports i els gironins s'hi haurien implicat més.
Com l'haig de definir: lletrat, degà dels advocats gironins, escriptor, humanista, activista en favor dels drets humans, republicà?
Sóc un home polièdric i no hem puc quedar amb una sola definició. Si no fos humanista no faria tot el que faig, i si no fos advocat possiblement tindria menys interès pels drets humans, i també escric. Tot plegat, perquè sóc un home que té diferents prismes.
Però què se sent més?
Em sento més un humanista i escriptor. Tot i que no em guanyo la vida escrivint, he escrit tota la meva vida. Ho faig durant dues hores cada dia. Sóc advocat perquè és la meva professió, i n'estic molt orgullós. Sóc un advocat humanista, un escriptor humanista, un president de Liber Press humanista.
Tota la vida escrivint. Amb obra publicada?
He publicat des de fa molt poc.
Si no vaig errat dos llibres: El hombre que amaneció italiano i La infermera tunisiana?
També m'han publicat La fauna fantàstica del Fluvià a Besalú que és un recull de contes de quan era més jove, i ara acabo de treure un llibre de l'editorial Cal·lígraf, Els horitzontals i altres històries verticals, que es presentarà aviat. En total, quatre llibres publicats.
Català o castellà?
La infermera tunisiana s'ha traduït a l'àrab i me'l van presentar, a Beirut, l'historiador, economista i exministre libanès Georges Corm i el periodista Tomàs Alcoverro.
Assaig o novel·la?
Tot el que faig és narrativa, també he escrit poesia, però sense publicar.
I aquest vessant d'escriptor, des de quan?
Tota la meva vida he escrit. Tinc molta obra sense publicar, crec que molt millor que la que s'ha publicat.
No s'ha presentat mai a cap premi literari?
Vaig ser finalista del Juan Ruflo, i amb La infermera tunisiana vaig guanyar el Premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom 2008, de l'Ajuntament d'Inca.
És cert que s'ha embarcat en una aventura editorial en uns moments molt complicats?
Sóc soci de l'editorial Cal·lígraf, que hem creat un grup de gent. Potser és un moment complicat, però també és maco perquè comporta una dosi d'il·lusió important.
I la seva tasca representant als advocats gironins?
He estat una persona propera als advocats, conec aquest món, sé com són els advocats, ells em coneixen a mi i saben que estaré sempre al seu costat. Aquesta professió és magnífica, i hi ha una gent valuosa amb un gran humanisme. T'asseguro que els advocats són els qui defenses els drets humans i els qui defensen les víctimes dels desnonaments. També són els advocats els que, gràcies a les seves demandes, han donat peu perquè, després, els jutges, es puguin plantar en relació amb els desnonaments. Amb la nostra feina podem actuar com a motor de molts aspectes que són socials i aquesta tasca no està prou reconeguda. És una professió que m'ha fet millor.
Ha estat ficat en molts camps, no para mai, és una persona molt inquieta?
Sóc inquiet i m'agrada posar-me en tota mena d'aventures. Ara, amb el tema editorial, fa anys, també vaig ser delegat de la Federació Catalana de Ciclisme, després també vaig estar en el subcomitè de la Federació Catalana de Futbol.
Una de les seves inquietuds són els drets humans?
Tot el dret està relacionat amb els drets humans i específicament, però jo hi tinc una dedicació molt particular amb la meva implicació amb els premis Liber Press i com a patró de la Fundació dels Drets Humans de l'advocacia de l'Estat.
Què pretén, i perquè va crear l'associació humanitària Liber Press?
És va crear per donar a conèixer les activitats de les ONG i de les persones que lluiten per millorar el món. Vaig pensar que havia d'instituir un premi destinat als periodistes perquè sou les persones que teniu a les vostres mans les eines de comunicació per donar a conèixer les activitats d'aquestes entitats.
Des del 1999 heu fet una llarga trajectòria?
El primer premi es va donar a Ignacio Ramonet, i després em van suggerir crear altres premis per associacions i per cinema. Inicialment els premis Liber Press tenien dues seus i es lliuraven a Girona i a París. I amb els anys hem anat creant altres premis Liber Press, com el Catalunya, Cançó, Camins Literatura i l'últim ha estat el Memorial, amb què es reconeix i es fa un homenatge als morts, perquè creiem que la memòria és molt important per fomentar els drets humans.
Amb quins criteris s'atorguen, els premis? I qui els decideix?
Premiem qui s'ha destacat en diversos camps en defensa de la solidaritats i els drets humans. El criteri es discutible. Quedaré malament si et dic que ho decideixo jo, però tinc una sèrie de gent amb qui crec i amb qui consulto. No és difícil trobar gent que hagi fet coses bones. Un requisit imprescindible és que la persona guardonada vinguin aquell dia a recollir el premi. És difícil aconseguir que vinguin set o vuit personalitats el mateix dia. Després del Príncep d'Astúries, que tenen un pressupost brutal, no hi ha cap altre premi que tingui personatges de nivell mundial com tenim nosaltres.
A qui portarà, en la pròxima edició?
Tinc clar qui vull premiar, i qui intentaré que vingui a Girona a recollir el premi. Però no t'ho puc dir, ni puc avançar res en aquests moments.
Sempre han vingut tots els premiats, sense cap excepció?
Només hi ha un cas, el de José Antonio Labordeta, que estava malalt. Vam anar a casa seva, vam gravar imatges. Era l'11 de setembre del 2010, que érem a casa seva, i el dia 18 es va morir. Tenim gravades les últimes imatges d'ell en vida.
Qui hi ha, al darrere dels Liber Press?
La Joel, que és la meva dona, i Carles MacCracrgh, ningú més.
I aleshores, la Diputació de Girona quin paper hi juga?
La Diputació és la institució que sempre ens dóna tot el suport econòmic i institucional. És clar que hi són al darrere, i també hi tenen un protagonisme important, però no trien els premiats, els trio jo. La Diputació també aprofita per fer actes paral·lels, com el cas d'Steve MacCurry, amb una gran exposició fotogràfica a Girona.
I quin equip hi ha, al darrere, per buscar, contactar i portar els guardonats a Girona?
Tota aquesta feina de triar, contactar i trobar la gent la fem la Joel i jo. També preparem tots els dossiers i les argumentacions i motivacions sobre cadascun dels premiats. Val a dir que els contactes que tenim i les idees que ens aporten gent amb qui confiem són molt importants.
Algú diu que improviseu sobre la marxa, és així o bé dediqueu mesos a preparar-ho tot?
Passem dies complicats i de tensió. No és fàcil, i confesso que durant aquest any, al mes de juny vaig estar a punt de llançar la tovallola. Finalment, entre juliol, agost i setembre ho van lligar tot i vam tirar endavant. No es pot parlar d'improvisació perquè hi ha una coherència en tot el que fem. És una feinada, no és gens fàcil.
S'havia plantejat plegar?
Cada any dic que serà l'últim, però finalment sempre continuem, encara que en aquesta vida tot té data de caducitat. Al llarg de l'any anem pensant i fent llista, i habitualment cap al mes de març comencen els primers contactes, que no es tanquen fins a última hora.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.