Tot mullant-se pel Tour

Una carretera buida de cotxes fa una sensació estranya. Com si hagués perdut el referent. I si es tracta de l'N-II, a l'estranyesa cal afegir-hi la sorpresa més absoluta. Ahir, la carretera que no vol ser-ho es va convertir per unes hores en un escenari a l'aire lliure envoltat de centenars de persones encuriosides per saber si això del Tour era tan espectacular com semblava quan es veia per la tele. No hi va haver aglomeracions, ni gent que hi va fer nit per garantir-se el millor lloc. No hi va haver baralles per ocupar la primera fila ni revenda de llocs preferents. Només hi va haver gent. Molta més de la que es preveia per la falta gairebé absoluta de complicitat dels ajuntaments per engalanar la carretera al pas de la cursa ciclista més important del món. No els culpo. Els governs municipals no estan per massa festes i van considerar que ja feien prou ajudant a mantenir l'ordre amb els agents locals.

No hi va haver gaire publicitat, és cert, però la ciutadania no s'ho va pensar dues vegades i famílies senceres, amb l'entrepà i la llauna substitutives del dinar, van ser-hi per saludar els cotxes de la caravana, per aplaudir els corredors i per aguantar com campions un plugim sense importància que es va acabar convertint en una pluja d'estiu tan constant com incòmode. Tots van cridar consignes d'ànim als forçats esportistes que van ocupar el seu camp de visió poc més de vint segons. Vist i no vist, com aquell qui diu, però contents per haver format part d'una prova històrica i haver estat a l'altura de l'esdeveniment malgrat la inclemència meteorològica. D'aquesta implicació ciutadana n'haurien de prendre bona nota els polítics.

Tot i això, un dels municipis que més seriosament s'havia plantejat el pas de la cursa va ser Sant Vicenç de Montalt, un poble de poc més de 5.700 habitants que ahir al migdia era gairebé tot sencer al carrer. Semblava ben bé que fos festa major. De fet, a l'esdeveniment històric, com molts veïns van qualificar-lo, tampoc hi van faltar els gegants. «Aquesta era una oportunitat que s'havia d'aprofitar per donar una bona imatge de Sant Vicenç al món», comentava l'alcalde, Miquel Àngel Martínez. L'expectació i les ganes que arribessin els ciclistes eren moltes i ni la pluja, que en alguns moments començava a ser empipadora, no va fer moure ningú de lloc. Alguns fins i tot acomodats als marges de la carretera de Fogars i ben equipats amb cadires i taules de càmping feia hores que esperaven l'arribada de la cursa ciclista francesa. Tampoc hi van faltar aficionats al ciclisme, que en grups més o menys nombrosos van aparcar la bicicleta a la carretera per contemplar una de les curses més llegendàries. El moment àlgid de la jornada va arribar quan els tres ciclistes escapats –Augé, Chavanel i Millar– van aparèixer per la carretera, envoltats dels vehicles de l'organització i dels propis equips. L'eufòria es va desfermar entre la gent. Però ni un parell de minuts després, va passar el gran grup, que els seguia a no gaire distància. Com arreu, i això que a Sant Vicenç de Montalt el recorregut feia pujada, l'èxtasi va durar uns pocs segons. «Tres hores esperant per només això», es lamentava un veí que havia quedat un pèl decebut perquè entre el munt de ciclistes no havia tingut temps per identificar algunes de les cares més conegudes d'aquest esport com ara la de Lance Armstrong o Alberto Contador.