Dues persones ben diferents i en contrapunt

En el cor de Baviera (Alemanya), concretament a Ausbug, viu i treballa Lluís Martín Martínez. Marxà fa 23 anys, només acabar els estudis de Filologia Germànica i Anglesa a Barcelona i a València, i cursos d'estiu a les de Magúncia, Giessen i al Goethe-Institut de Berlín. Marxà perquè “aleshores hi havia poca feina, volia veure món i no volia fer el servei militar”, diu.

Treballa a la Universitat, d'on és director del Departament de Mitjans Audiovisuals en el Centre d'Idiomes Moderns, donant suport tècnic i assessorament en la utilització de noves tecnologies per a l'ensenyament d'idiomes i imparteix classes d'espanyol. Diu que no es pot queixar de fer el que fa, malgrat que ha de “treballar dur, constantment i perseverant”.

Enyora Silla, on torna de tant en tant a veure la família i els amics. Enyora l'Institut Sanchis Guarner; el seu primer amor; els companys; jugar en el Silla CF; el parc de l'Estació “que lamentablement ja no és el que era”, afegeix; el motor del tio Palaco; jugar al mus i als escacs....

Tanta enyorança l'explica “perquè la vida ací és com un exili”, es lamenta un poc. A més hi ha el tema del clima, amb hiverns llargs i freds (la calefacció l'encén de setembre a maig, com a mínim); en novembre i desembre hi ha setmanes senceres sense veure el Sol, per la boira baixa que aclapara la ciutat, i a partir de gener, després de les nevades, hi ha gairebé dos mesos amb temperatures de 5 graus sota zero.

Malgrat tot, Lluís és feliç en aquella ciutat bàvara i lamenta “la situació actual del país, amb la crisi que estem patint”. Envia records a la família i als amics i li promet a Raül una jugada de mus, quan torne a vindre, i li desitja que es millore.

El contrapunt avui el posa una altra sillera amb vocació universal, Dolors Benedicto Toledo, o Lola la tintorera. La millor manera de definir-la seria que és una dona inquieta i valenta, o siga que té por a poques coses. Fou una mala estudianta, com ella reconeix francament, i assistí al Col·legi Lluís Vives i a l'Institut Enric Valor, on hi ha professors que la recorden molt.

Llevat d'uns anys que va viure a Girona, la resta ho féu a Silla, treballant a la patatera, en el camp, fent enquestes... Formà part del primer club de bàsquet de xiques, i del grup de dones de la Dansa dels Porrots.

La seua implicació en l'Escola Municipal de Teatre, on representà diversos papers i hi col·laborà en l'atrezzo, li permeté assolir una experiència, que li vingué molt bé quan als 23 anys digué “prou” i alçà el vol, marxant a Londres on viu i treballa.

Viu al Camden Town Market, que és un barri de gent jove i de marginats i treballa al Picadilly Theater, encarregada de la il·luminació i muntatge d'escenari. És especialista en el dibuix de detall i coneix molt bé les tècniques del tatuatge; “jo mateixa estic tatuada, amb dibuixos de flors i de Buda” i els ensenya contenta.

Es confessa un poc budista i de fet ha estat una llarga temporada a l'Índia, d'on li ve l'aire místic que ha assolit darrerament. Malgrat que el seu barri de Londres és sorollós, quan ve a Silla troba que els carrers són més sorollosos encara i de vegades estridents, sobre tot en falles, de les quals es manifesta enamorada, així com de les disparades.

Pateix veient la decadència de l'agricultura, la degradació del paisatge i dels parcs municipals.