Qui té les claus de l'església?

Si mai no heu estat a Sant Miquel de Fluvià, aneu-hi. Té una de les esglésies romàniques més delicioses que hi hagi a l'Empordà: un cub imponent i modest alhora, d'aquella rotunditat pètria, típica de les construccions benedictines, que semblen haver aflorat de sobte en el paisatge i s'hi han acabat enquistant anys i panys fins a formar una mena d'excrescència geològica. La silueta d'aquesta mola quadriculada i la seva torre adjacent, un dels últims vestigis del monestir original, és la joia de la corona d'aquest municipi pacífic de poc més de 700 habitants que fa un parell de mesos viu revoltat per una intempestiva homilia del capellà.

El 17 de maig passat, durant la celebració de la festa de la vellesa, a mossèn Antoni Viñas se li va ficar entre cella i cella que havia arribat l'hora de dir «tota la veritat», així que, aprofitant que aquell dia tindria l'església plena, va esplaiar-se, més que amb un sermó, amb una arenga contra l'avortament, l'eutanàsia, els impostos i el sou dels polítics durant una hora llarga que va obligar a modificar tot el programa festiu subsegüent, endarrerint les sardanes i la sagrada hora de dinar. Uns quants feligresos ja van fer-li notar aquell mateix dia el seu malestar per un discurs que consideraven inapropiat, confús i sobretot excessivament llarg, així que el capellà, obert a «la gràcia del diàleg», que afirma que en cap cas d'ha de confondre amb «un debat d'idees» (sic), va decidir convocar els veïns a l'església mateix per dirimir aquell espinós assumpte. La cita va ser finalment ahir, dos mesos després de la fatídica homilia, i van assistir-hi escassament una dotzena de veïns, incloent-hi l'alcalde, Àngel Posas, suficients però perquè mossèn Antoni Viñas admetés ben aviat: «Potser em vaig passar, i us en demano disculpes.» I això hauria estat tot, i aquí pau i després glòria. Però a Sant Miquel de Fluvià la cosa benedictina exerceix la seva ascendència mil·lenària amb una força tal, que quan ja tot semblava dat i beneït una dona es va aixecar per confessar, sí, que havia pres anticonceptius. La reunió va fer llavors un gir espectacular, i la trobada veïnal va acabar convertida en una mena de sínode teològic al més alt nivell, amb reflexions sobre l'avortament, l'eutanàsia i el sou dels polítics, vés per on. L'alcalde, encongit al banc, es mirava perplex el que havia aconseguit aquell home menut assegut rere una tauleta minúscula coberta de papers entre els quals lluïen severes i revellides les tapes del llibre d'actes del concili Vaticà II. Perquè ben mirat, en aquella reunió d'aparent disculpa, el mossèn, que va acabar proclamant que tenia «el dret i el deure de parlar de qualsevol assumpte, fins i tot de política», havia volgut sobretot arrencar de l'Ajuntament el compromís de renovar el conveni que regula les visites a l'església –i que per tant en fixa el repartiment de les despeses–, lliurant a l'alcalde, com qui no vol la cosa, tres còpies ja signades del document perquè, sisplau, el llegís amb atenció i el firmés al seu torn.