“Ens buscàvem la vida per poder pujar els llibres”

Des del 1983. M'hi vaig incorporar quan el servei ja feia un any que estava en marxa. Vaig fer una ruta sencera amb el primer conductor, Pep Quintana, que treballava a Cultura i que havia vingut expressament d'Arenys de Mar amb molta energia i moltes ganes per muntar això, amb un esperit entre tota la gent que hi havia de fer pinya i de tirar-ho endavant. Després d'aquella primera ruta, ja hi vaig anar sol.

La gent em rebia molt bé. Era molt maco. També ho és ara. Llavors sortia de Lleida el primer de cada mes i tornava al cap de vint dies; llavors em dedicava a la granja que tenia amb el meu soci a prop de Lleida, a Montagut, i el dia 1 tornava de nou a pujar amb els llibres. No era fàcil. Sort que tothom a la central feia pinya. Ho fèiem amb una barreja d'il·lusió i d'improvisació; ens buscàvem una mica la vida. En alguns pobles no hi havia telèfons; jo havia d'esperar a arribar a la centraleta d'Esterri o d'on sigui per avisar la central de qualsevol problema. Sempre hi va haver el suport de Lleida perquè tot anés molt bé. A vegades ells pujaven en cotxes particulars a portar llibres urgents o a solucionar problemes.

El truc és que et vas integrant a cada poble on pares; vas coneixent la gent i cada cop les coses són més planeres. El tipus de feina és agradable. Tu ofereixes un servei, i el que reps a canvi és molt satisfactori, quan veus que els llibres que portem, i ara també la música i els DVD, són molt útils per a la gent i a més t'ho fan saber.

Era una furgoneta. L'havien adaptat expressament per al servei. Tenia, per exemple, prestatgeries mòbils per adaptar l'espai i poder-hi posar més llibres. Pesava més del permès. Això era una problema per passar les revisions, però les passàvem d'aquella manera, vostè ja m'entén. El 1992 la vam substituir per una altra, i des del 2006 tenim l'autobús.

Sí. Al principi tots els dies seguits. Ara, de dilluns a divendres. Dormint als mateixos hotels i fondes, on ja em coneixen i em guarden l'habitació. Un divendres de cada quinze dies tornem abans i el dediquem a feina interna a Lleida.

Sí, per avaria o per nevada. A l'hivern sempre hi ha algun dia que no podem arribar a algun poble. Tenim com a màxim tres o quatre no-assistències en un any. Sobretot en pobles com ara Espot, que té una carretera secundària amb molt pendent, si hi ha neu i gel no hi anem. L'autobús no està preparat per portar cadenes ni per fer pendents importants en condicions tan dolentes. A cada poble on donem servei hi ha a l'entrada un panell informatiu i si tenim una incidència avisem l'Ajuntament afectat i ells pengen l'avís. Si és una nevada, els usuaris ja s'ho imaginen. Si és una avaria, ells no necessàriament ho han de saber. Quan passa això, automàticament es renoven els préstecs de tots els usuaris: no tenen cap culpa de no poder fer el retorn a temps.

Bé, això al principi. La furgoneta tenia un matalàs portàtil i el vaig fer servir de tant en tant, alguns dies. Però al final es va establir amb una certa regularitat els llocs on poder dormir i com finançar-ho.

És en recordança del bibliobús del front, durant la guerra. La Generalitat va adaptar un camió per portar llibres al front, als hospitals, en general cap allà on hi havia soldats mobilitzats. Al final, el vehicle es va utilitzar per fer passar gent de la Generalitat cap a França i allà es va quedar. Quan el 1982 es va muntar el servei, Joan Oliver ens va dir que ell l'havia arribat a conduir alguna vegada. No era la seva funció habitual, però algun cop el va portar. Quan van fer la inauguració del bibliobús, ell va fer una carta d'encoratjament i ho va explicar. I van posar Pere Quart al bibliobús. Està molt ben trobat, el nom.