Els empobrits i els cursetistes

L'entrada al 2013 arriba en un moment marcat per la fractura social que, des de Càritas, ja anàvem anunciant des del 2009. Cada vegada més, les situacions de pobresa que no es van resoldre durant l'època de bonança econòmica s'estan cronificant, mentre que la pobresa no fa altra cosa que intensificar-se i ampliar-se. Les persones que durant els anys de bonança estaven en una situació de pobresa moderada (ara, la majoria) pateixen pobresa severa. Però la pobresa també s'ha fet més extensa en afectar la capa de població que explica: “Mai no hagués pensat que això em podria passar a mi.” Són els empobrits, des d'empresaris fins a llicenciats superiors i persones del món de la cultura –alguna de les quals era mediàticament coneguda al seu moment.

Davant d'aquesta realitat, que aboca a la fragilitat milers de famílies, el 2013 hauria de ser l'any en què l'economia comencés a estar al servei de les persones. I no a l'inrevés, tal com ha passat fins ara: ens agradaria deixar de parlar de crisi i poder centrar-nos en les persones. Aquest seria un canvi substancial per poder abordar les causes de la pobresa i prioritzar, per fi, les polítiques socials.

A Càritas, però, som conscients que els grans problemes de la nostra societat requereixen la implicació de tothom. I, per això, continuem reclamant un consens entre totes les forces polítiques, socials i econòmiques: calen mesures efectives per evitar que les famílies perdin el seu habitatge. Igual d'urgent és assolir un pacte per a l'ocupació i promoure la formació a través de la feina. Perquè, si només organitzem cursos, acabarem per convertir els alumnes en cursetistes. És hora que els governs apostin per polítiques socials que quantifiquin els objectius a assolir.

A Càritas explorem noves vies per fer front a les noves necessitats socials: fer de mediadors amb les entitats financeres, facilitar el lloguer social, promoure la prevenció de la pobresa infantil, formar els joves en habilitats prelaborals, oferir formació que inclogui pràctiques... Són projectes i iniciatives que sempre posen la persona (i la seva dignitat) al centre: escoltant-la, acollint-la i orientant-la per intentar que recuperi l'esperança. En aquest sentit, el temps compta molt. Perquè les persones que estan patint, tan a prop nostre, sovint se senten immerses en una cursa contrarellotge per poder cobrir les seves necessitats bàsiques i les de la seva família. De fet, el 28% de les persones que atenem no té cap tipus d'ingrés, i el 69% està a l'atur, fets que comporten una gran pressió i angoixa vital.

Per això, més enllà de previsions de futur, ens preocupa el mentrestant. Ens inquieta no poder atendre noves peticions d'ajuda, perquè les persones que estem atenent (gairebé 60.000 al llarg de 2012) necessiten més quantitat d'ajudes i serveis. La generositat de la ciutadania no s'afebleix, però, en tot cas, una part de l'estat del benestar no pot continuar acomodant-se en entitats com ara Càritas, que cobreixen el 90% de la seva despesa amb els donatius de particulars.