Han cantat “quina!”
La tradició de les quines continua molt viva a la demarcació i se'n fan arreu aquests dies de Nadal
Estan permeses només de l'1 de desembre al 6 de gener i no poden tenir premis en metàl·lic
És temps de quines. La tradició segueix ben viva a les comarques gironines, i aquests dies se'n fan arreu. Els dies més típics per anar a la quina, sigui en colla o amb la família, són Nadal, Sant Esteve, any nou i Reis, però les sales municipals i els pavellons de moltes poblacions s'omplen a vessar també els caps de setmana i les vigílies de festius. Els gironins i gironines van a passar una bona tarda jugant a aquesta versió tradicional del bingo i a endur-se alguna panera i algun pernil, si hi ha sort.
La majoria de quines comencen pel pont de la Constitució i s'allarguen fins al dia de Reis. La llei de jocs i espectacles només les permet durant el Nadal –de l'1 de desembre al 6 de gener–. Les quines no poden donar premis en metàl·lic i han de donar premis de poca transcendència econòmica “per mantenir el caràcter tradicional i social de les quines”. La Generalitat també marca que aquests jocs només els poden organitzar particulars o entitats de tipus social, cultural o recreatiu. De fet, les quines s'han convertit en una font d'ingressos per a clubs de futbol i de bàsquet, per a associacions de veïns, i entitats de joves.
Pernils i televisors
Els afortunats se'n tornen a casa ben carregats amb paneres i cistelles plenes de torrons, licors, cava, embotits i, amb sort, un pernil. Però en els últims anys ha crescut el nombre de quines que tenen com a premi algun viatge, estades en hotels, sopars i fins i tot electrodomèstics o televisors. En alguna població, fins i tot, pot tocar algun animal viu. Han crescut tant en l'última dècada que fa uns anys fins i tot la Generalitat va intervenir perquè va considerar que els premis d'una quina eren tan grans que s'assemblaven massa als d'un bingo. Els organitzadors aconsegueixen les paneres amb donacions de particulars i comerços i empreses.
El funcionament d'una quina és molt similar al del bingo, però sense finalitat lucrativa. El que és més tradicional és anar omplint els cartrons amb blat de moro mentre el mestre de cerimònies va cantant els números.
El paper del lloro
La gràcia del cantaire, lloro o canari marca el ritme de la quina. La seva feina és cantar de manera entenedora però també divertida i buscar la complicitat del públic. Cadascun té el seu estil i hi introdueix cants de la seva collita, però hi ha una sèrie de números que ja tenen un cant típic. Per exemple, de l'1 al 10 són números petits, els que acaben en zero són pelats i els vuitanta són peluts. És tradicional també cantar les dates assenyalades: el 25, Nadal, el 24, la vigília, l'11, la Diada. I n'hi ha que han passat de generació en generació: l'1, el de la por; el 15, la nena maca; el 69, el verro, el 13, el mal punt per qui no el tingui. A més, cada població adapta els cants. A Banyoles, el 8 és l'estany, i a Olot el 40 és l'aiguat.
Hi ha premi per al primer jugador que omple cinc números de la mateixa filera i canta “línia” i per a qui omple tot el cartró i canta “quina”. En alguns llocs també fan l'antiquina, que premia el jugador amb més mala sort. Quan algú ha omplert tots els números crida “quina!” i ho comunica al cantaire. “Han cantat quina, comprovem.” I si és correcte es diu: “Quina correcta, quina guanyada” o “és ben bona”.
