El crit del carrer

Tot i la manipulació de la televisió estatal, que no s'ha cansat de falsejar notícies –entre altres, es va oblidar de la manifestació de l'Onze de Setembre– i d'intentar explicar que la destrucció de l'estat del benestar era el resultat de l'herència rebuda dels socialistes i les imposicions de Brussel·les, fos perquè al govern de Convergència i Unió, alhora que parlava de sobiranisme no li tremolava la mà per aplicar retallades a la sanitat, l'educació i els serveis socials, fos perquè l'austeritat o l'atur que no ha parat de pujar han tocat la majoria de les famílies, fos perquè no s'han trobat solucions per afrontar drames com els dels desnonaments –s'ha de valorar com a heroica l'actuació de plataformes com ara la dels Afectats per la Hipoteca–, fos pel tracte de favor que rebien els bancs, reconeguts en última instància com uns dels principals responsables de la crisi, mentre les classes mitjanes i baixes veien com perdien drets adquirits, poder adquisitiu i seguretat, les aturades, les vagues i les manifestacions van omplir els carrers dels pobles i ciutats. S'ha viscut una mobilització ciutadana que indica que allò que Rajoy va definir com la majoria silenciosa ha començat a perdre la por. I més quan els sindicats majoritaris van convocar dues vagues generals –el 29 de març i el 14 de novembre– que si bé no van paralitzar l'activitat econòmica de l'Estat, sí que van trobar la resposta en grans manifestacions (uns 15.000 gironins van sortir als carrers de Girona aquelles nits). Com va escriure Enric Ramionet el 21 de juliol, dos dies després que més de 8.000 persones ocupessin la ciutat en contra de les retallades del PP: “Va ser la constatació que les polítiques de la Generalitat, del govern central o de la troica europea fereixen els interessos de la majoria i que és la majoria la que està indignada i es mostra decididament crítica amb el model de societat al qual ens està conduint el camí que tots els governs han elegit, diuen, per sortir de la crisi. El discurs latent en la manifestació de dijous; no les consignes més o menys passionals, sinó la justificació profunda, l'estímul, la raó que va fer que tantíssima gent vencés la mandra, sortís de casa i s'afegís a la riuada que inundava els carrers.”

Podem dir que l'any ha acabat com va començar, l'atur i la indignació són creixents i la manca de resposta per part de les administracions ha alimentat les accions en contra dels desnonaments, ha mobilitzat ensenyants, metges, universitaris, infermers i treballadors dels jutjats. La lluita contra les retallades i el model proposat per les elits revoltades que es concreta en la destrucció de conquestes socials assolides després de molta brega, per ara, ha rebut la indiferència d'algunes administracions, però demostra que quelcom està canviant.